des de la terra

Aquells camps que hi ha encara entre pobles, aquelles hortes, aquells homes, ja grans, amb la cara envellida pel Sol, però que transmeten, tot i la duresa de la feina, una vida plena. Uns homes que tenen bons consells, tot i no ser metropolitans ni globals i no dominar les noves tecnologies. Perquè totes les vides, siguin com siguin, tenen una cosa en comú i aquestes persones saben qui pa si dona.

Amb l'horitzó del mar i els castells històrics que es veuen mirant entre ponent i mestral, fan néixer en els seus conreus, maduixes, cireres, mongetes, apis, cols, enciams, bledes o espinacs. I amb la seva energia dedicada a la terra, fusionen en ells la naturalesa dels homes i la de la terra.

L

Mentre anuncien la possible retirada del límit de vuitanta pels conductors novells, vaig a seixanta per una carretera amb tres carrils, i ja tinc 18 anys de carnet. Busco amb la mirada la sortida 29, m'hi atanso i per sorpresa meva m'aturen uns anomenats piquets informatius. Faig una trucada, amb el mans lliures es clar, i li pregunto a la secretària que busqui piquets al diccionari, però ni en un idioma ni en l'altre ho troba. Després ho busca a Google, però li dic que vagi amb compte que l'SGAE vol denunciar a Google i potser és il·legal això que fa; i el Google el porta a la Viquipèdia. Aquí com a mínim podem esbrinar que en anglès en diuen picketing, en alemany streikposten o piquet de grève en francès.

I finalment quan arribo al meu destí, vaig directament a la contra de La Vanguardia i llegeixo que “Ajudar, donar i escoltar omple de significat la pròpia vida”, en una entrevista amb en Robert Roche, on parla de les parelles, la comunicació i el poder de donar.

I ara que ve el mundial penso... he fet bé de llaçar-me a la piscina, tot i anar amb la L!

lua

Mentre demori eth sopar, guardi era lua
e era lua que non me vò díder a qui demora
sope damb es sòns estels,
es povàsi der univèrs.
E li pregunti, se n'i caben dus mès a taula.
E era mos convide a pujar damb solament ua condicion:

Que pujam sense lo coï.

Si el traductor del gencat.cat no m'ha fallat, aquest escrit és dedicat a la llengua aranesa, des d'avui oficial a Catalunya.

el dinosaure

"Es va despertar, i el dinosaure encara era allà"

Augusto Monterroso - El dinosaure

"Es va connectar, i el bloc encara era allà!

Estrip - Adaptació del Dinosaure

tao

Començo el Tao, desitgeu-me sort perquè aquesta és la primera frase:

"Pel que respecta al Camí, el Camí que pot expressar-se no és el veritable Camí".

Perquè avui? Potser perquè avui m'ha aturat una persona desconeguda per parlar-me d'una teoria sobre les persones que tenim el front ample. Me l'he cregut, i tant! Tot i que més tard, buscant al Google quelcom sobre això només he trobat coses com: "Famosos amb el front ample", "Tinc la cara allargada i al front m'hi arriben a cabre uns tres dits i mig, això per vosaltres és ample o estret?", i millor no parlar de les respostes, etc.

Aleshores, entre les dues coses d'avui arribo a la conclusió, i començo a pensar que, el veritable camí no deu ser pas el Google, no?

Moai, del cel a la terra

- No sé si deu ser veritat, però diuen que mirant els núvols hi pots veure figures humanes. Diuen també que si t'hi fixes bé hi pots veure la persona que voldries ser, i que si aconsegueixes veure-t'hi i pots aguantar des dels primers raigs de llum fins als últims, i te'n vas a dormir tot seguit, et despertaràs al dia següent essent aquella persona.

- No sé si creure-m'ho però si fos veritat, quants d'aquells que veiem des d'aquí en aquella ciutat d'allà abaix eren abans un de nosaltres?

- Bé nois, jo m'acomiado de vosaltres perquè demà seré un d'ells. Si us plau, amics meus, us demano que em vigileu i em protegiu en aquesta nova vida que demà començaré.

Una nova proposta de relats conjuts

de l'inrevés

Perquè a vegades escrivim coses que més valdria dir-les i diem coses que més caldria escriure-les?

un record

L'últim dia d'un viatge que fou un començament: En un turó sobre una ciutat freda amb una crep de llimona i sucre entre les mans. Un mur, i tu inclinada amb l'altre braç que mig t'abraça. Una estàtua que pensa i en l'altre un petó. Les rialles més grans que he fet mai per no res, i aquest no res, que ho ha estat tot, ara no sols és un record, ara és també el més pur brot, que cada dia, neix de mi.

si penso és que llegeixo

Llegeixo que Només un veritable dèbil és capaç de tenir veritable valor, i penso doncs, que cal aprendre a ser dèbil perquè el valor que em puc creure que tinc, no deu ser tant veritable.