Aquells camps que hi ha encara entre pobles, aquelles hortes, aquells homes, ja grans, amb la cara envellida pel Sol, però que transmeten, tot i la duresa de la feina, una vida plena. Uns homes que tenen bons consells, tot i no ser metropolitans ni globals i no dominar les noves tecnologies. Perquè totes les vides, siguin com siguin, tenen una cosa en comú i aquestes persones saben qui pa si dona.
Amb l'horitzó del mar i els castells històrics que es veuen mirant entre ponent i mestral, fan néixer en els seus conreus, maduixes, cireres, mongetes, apis, cols, enciams, bledes o espinacs. I amb la seva energia dedicada a la terra, fusionen en ells la naturalesa dels homes i la de la terra.
5 comentaris:
més d'aquests i menys dels altres ens caldrien
M'has fet veure el tiet Manel, cosí germà del meu pare però que per tots nosaltres era com un oncle... o encara amb més relació que alguns oncles "de veritat" (que jo en tinc un munt") :-)
i a mi em recordes el meu iaio Antonio! li ensenyaré el teu escrit a la meva iaia demà. segur que s'emociona (m'atreviré a portar-li en català, encara que no el sap llegir, segur que l'entendrà)
m'agrada especialment "fusionen en ells la naturalesa dels homes i la de la terra."
S'ho mereixen, tot el meu respecte per ells, els homes de la terra...sóc filla d'un d'ells.
Publica un comentari a l'entrada