divendres, 10 de setembre de 2010

Moai, del cel a la terra


- No sé si deu ser veritat, però diuen que mirant els núvols hi pots veure figures humanes. Diuen també que si t'hi fixes bé hi pots veure la persona que voldries ser, i que si aconsegueixes veure-t'hi i pots aguantar des dels primers raigs de llum fins als últims, i te'n vas a dormir tot seguit, et despertaràs al dia següent essent aquella persona.

- No sé si creure-m'ho però si fos veritat, quants d'aquells que veiem des d'aquí en aquella ciutat d'allà abaix eren abans un de nosaltres?

- Bé nois, jo m'acomiado de vosaltres perquè demà seré un d'ells. Si us plau, amics meus, us demano que em vigileu i em protegiu en aquesta nova vida que demà començaré.

Una nova proposta de relats conjuts

18 comentaris:

Assumpta ha dit...

M'agradaaaa!! :-)

És molt original!!

A mi m'agrada mirar els núvols... a veure si trobo la persona que m'agradaria ser ;-))

Carme ha dit...

El primer que llegeixo, a mi també m'ha agradat!

No, no tanta estona mirant un núvol... no pot ser els núvols canvien de forma... i si després s'espatlla la persona que volies ser? Saps què et dic? Que per si les mosques no ho provaré.

Jesús M. Tibau ha dit...

potser sí que nosaltres veiem fora de nosaltres el que nosaltres volem ser, o el que no podem ser

Deric ha dit...

Realment necessiten molta protecció... pobrets moais!

XeXu ha dit...

Si fos tan fàcil saber la persona que volem ser, tots miraríem al cel tot el dia. Original proposta.

Eva ha dit...

Jo per si de cas m'ho creuria...

kweilan ha dit...

Una història màgica que m'ha agradat a mi també.

estrip ha dit...

Assumpta, potser primer t'has de quedar de pedra!

Carme, potser és que el que volem es canviar cada dia...

Jesús, i no sabem el perquè eh?

Deric, com alguns de nosaltres creiem!

Xexu, però si no ho saps potser se t'apareix!

Eva, creu-t'ho, creu-t'ho!

kweilan, potser eres una Moai?

fanal blau ha dit...

Quin relat més bonic, estrip!

:)

garbi24 ha dit...

Ara mateix hem poso a mirar enlaire...a veure si em resulta

Assumpta ha dit...

:-DDDD

montse ha dit...

Bonic i màgic, Bon relat.

salut!

Clint ha dit...

autobiogràfic?

Ada ha dit...

Preciós, m'ha agradat molt el primer paràgraf, molt bonic! Això és veritat? I què passa si no pots aguantar mirar al sol? això què vol dir, que no em puc ni veure a mi mateixa?¿! kagjkajgh... 10meu!
Però bonic bonic, eh!
Un saludet

Mireia ha dit...

serà qüestió de mirar els núvols

Jordi Casanovas ha dit...

M'agrada...

Elvira FR ha dit...

Molt ben trobat! aquest cop tots els que llegeixo destaquen pe alguna cosa: punt de vista, originalitat, humor, sorpresa..el teu també!

La Meva Perdició ha dit...

Una visió rocallosa d'aquestes estàtues de pedra que anhelen ser humanes. Sempre volem el que no tenim, fins i tot els moais. ^_^