Ves al contingut principal

Moai, del cel a la terra


- No sé si deu ser veritat, però diuen que mirant els núvols hi pots veure figures humanes. Diuen també que si t'hi fixes bé hi pots veure la persona que voldries ser, i que si aconsegueixes veure-t'hi i pots aguantar des dels primers raigs de llum fins als últims, i te'n vas a dormir tot seguit, et despertaràs al dia següent essent aquella persona.

- No sé si creure-m'ho però si fos veritat, quants d'aquells que veiem des d'aquí en aquella ciutat d'allà abaix eren abans un de nosaltres?

- Bé nois, jo m'acomiado de vosaltres perquè demà seré un d'ells. Si us plau, amics meus, us demano que em vigileu i em protegiu en aquesta nova vida que demà començaré.

Una nova proposta de relats conjuts

Comentaris

Assumpta ha dit…
M'agradaaaa!! :-)

És molt original!!

A mi m'agrada mirar els núvols... a veure si trobo la persona que m'agradaria ser ;-))
Carme ha dit…
El primer que llegeixo, a mi també m'ha agradat!

No, no tanta estona mirant un núvol... no pot ser els núvols canvien de forma... i si després s'espatlla la persona que volies ser? Saps què et dic? Que per si les mosques no ho provaré.
Jesús M. Tibau ha dit…
potser sí que nosaltres veiem fora de nosaltres el que nosaltres volem ser, o el que no podem ser
Deric ha dit…
Realment necessiten molta protecció... pobrets moais!
XeXu ha dit…
Si fos tan fàcil saber la persona que volem ser, tots miraríem al cel tot el dia. Original proposta.
Eva ha dit…
Jo per si de cas m'ho creuria...
kweilan ha dit…
Una història màgica que m'ha agradat a mi també.
estrip ha dit…
Assumpta, potser primer t'has de quedar de pedra!

Carme, potser és que el que volem es canviar cada dia...

Jesús, i no sabem el perquè eh?

Deric, com alguns de nosaltres creiem!

Xexu, però si no ho saps potser se t'apareix!

Eva, creu-t'ho, creu-t'ho!

kweilan, potser eres una Moai?
fanal blau ha dit…
Quin relat més bonic, estrip!

:)
garbi24 ha dit…
Ara mateix hem poso a mirar enlaire...a veure si em resulta
montse ha dit…
Bonic i màgic, Bon relat.

salut!
Ada ha dit…
Preciós, m'ha agradat molt el primer paràgraf, molt bonic! Això és veritat? I què passa si no pots aguantar mirar al sol? això què vol dir, que no em puc ni veure a mi mateixa?¿! kagjkajgh... 10meu!
Però bonic bonic, eh!
Un saludet
Mireia ha dit…
serà qüestió de mirar els núvols
Elvira FR ha dit…
Molt ben trobat! aquest cop tots els que llegeixo destaquen pe alguna cosa: punt de vista, originalitat, humor, sorpresa..el teu també!
La Meva Perdició ha dit…
Una visió rocallosa d'aquestes estàtues de pedra que anhelen ser humanes. Sempre volem el que no tenim, fins i tot els moais. ^_^

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...