pobre d'esperit

He sentit dir que hi ha dos tipus de persones, les que són dèbils i les que semblen fortes, he vist com un persona fa sentir poderosa a una altra per utilitzar-la, i a les dues els he vist la debilitat. He tocat la meva pròpia debilitat per no saber explicar això mateix a una d’elles. I he acabat pensant que hi ha actituds a qui no importa si hi ha crisi o no, perquè sempre estaran en crisi. Un dia a casa vaig sentir titllar a algú com a pobre d’esperit. Em sembla que ja sé a que es referien.

visió

He tingut una visió, eren les cinc de la tarda, just acabava d’aparcar el cotxe, i de sobte m’he vist dormint plàcidament al llit. Estava somiant i he pogut veure el somni que tenia. He agafat un paper i un llapis i l’he anat descrivint amb tot detall fins al seu final. Després em movia a una costat i a l’altre i em tornava a posar de cares amunt, amb les mans juntes sobre el ventre, com sempre. Fins que la visió ha acabat, he apagat la radio del cotxe, he agafat les claus i he sortit, amb tanta mala fortuna que he posat el peu en un d’aquests quadres de terra que envolten els arbres de l’acera, ara plens de fulles tardorenques, i quasi que veig a terra, però per sort tinc bons reflexos. Un moviment sobtat alhora amb una tensió muscular d’un instant minúscul, com un espasme, m’ha fet obrir els ulls. Estava somiant, i he somiat que somiava, me n’he adonat em sembla, no ho sé... Potser si que era una visió, en el somni d’aquesta nit ho esbrinaré.

odissea II

“Darrera cada home vivent hi ha trenta fantasmes, doncs aquesta és la proporció numèrica amb que els morts superen els vius. Des de l’alba de tots els temps, aproximadament cent mil milions d’éssers humans han transitat pel planeta Terra.
I és de veritat, un nombre interessant, doncs per aquesta curiosa coincidència hi ha aproximadament cent mil milions d’estrelles en el nostre univers local, la Via Láctea. Així, per cada home que mai ha viscut, brilla un estel en aquest Univers.
Però, cada una d’aquestes estrelles és un sol, sovint molt més brillant i magnífic que la petita i propera a la que anomenem Sol. I molts, potser la majoria, d’aquests sols llunyans tenen planetes envoltant-los. Així que, quasi amb seguretat hi ha sòl suficient al firmament per oferir a cada membre de les espècies humanes, des del primer home-mono, el seu propi món particular: cel... o infern.”

Fragment d’Arthur C. Clarke abans de començar la “2001 una odissea a l’espai”.

En realitat doncs aquesta novel•la tracta sobre quin espai, quin univers, quin firmament? Ho esbrinarem i serà la segona odissea després de la de Ulisses.

llum

Com que no tens ganes d’anar a dormir, i no saps com distreure’t, et tombes sobre el llit amb la roba de carrer, només amb les sabates fora, el llum obert i una música de fons. Amb les mans al clatell, no penses, no rumies, no fas res, no dorms, o et creus que no dorms, perquè de sobte obres els ulls, la música ja s’ha acabat i si no fos perquè des del llit estirat, veus que són quasi les set del matí al rellotge digital i t’has de llevar, no et creuries que has dormit, i tot i haver-ho fet, aquell dia és com si haguessis passat la nit en vetlla.

mireu

Remenant en un calaix que feia anys que no hi furgava, dins d'una capsa d'aquelles on s'hi guarden anells o arracades, m'hi he trobat uns paperets barrejats. Semblaven bocins d'un mateix full on un dia hi devia escriure alguna cosa que no em va agradar i la vaig esparracar. El motiu que no ho llences no el sé, i l'ordre en que estaven les paraules tampoc, així que la reconstrucció ha estat el que la contemplació del moment actual m'ha deixat, i m'he regalat això:

Mireu la vida com corre
i jo aquí assegut en aquest escaló que es trenca,
corre l’aire, i em trepitja
l’animal més gran de la selva,
corre la pols i ara no em veuen,
se’n va, i tampoc em veuen,
em despullo i la pluja em mulla
i rellisco, rellisco amunt,
em cauen les monedes.

Mireu la vida com s’atura
i jo assegut en aquest escaló trencat,
no em veig a mi mateix,
pugen del infern les muses
pugen, i passen de llarg.
Les boques ja no criden,
per escrit! per escrit!
et demanen la paperassa,
deixeu-me dormir la nit!

odissea

Encara que el temps no em deixi escriure les paraules que em fan somiar cada dia, continuo llegint versos de desconeguts que els han perdut, i continuo emocionant-me quan la lluna desprèn tanta llum com la d’avui, encara que només la pugui observar des de la finestra del cotxe en marxa. Les presses em criden com les sirenes cridaven Ulisses i em lligo ben fort a la lentitud. Perquè sé que les rimes m’esperen fidels per explicar l’odissea d’aquesta brillantor mortal que em reflexa un camí.

el que més m'agarada de tu

El que més m'agrada de tu:

Que sempre he fet el que he volgut amb tu,
i ara tu fas el que vols amb mi.

Que quan vull que et quedis te'n vas
i quan vull que te'n vagis et quedes.

Que només el ritme pot anar en contra teu.

I que de vegades et maten i tu en canvi
de vegades ens cures.

operació

Potser el repte és igual a l'adrenalina de la por més les vitamines de la il·lusió. I pot sortir bé o no, en funció que les altres variables siguin multiplicades a la por o a la il·lusió.

Possibles variables:

T: tocar de peus a terra
R: respecte i responsabilitat
I: idees
O: organització

atenció

Quan conduïm fent sempre el mateix trajecte, un s’acostuma al paisatge, a les corbes, a les rectes, als camions, i a tots els obstacles que ens trobem que sempre son els mateixos. Això fa que ens relaxem, i no ens n’adonem per on passem. Fins i tot acabem dient que el cotxe ja hi va sol. És com si poséssim el pilot automàtic Aquest relaxament permet entretenir les neurones en altres històries, feina, amics, problemes, alegries etc. Però de sobte un dia tenim un avís, i no sabem com, hem frenat i hem esquivat un desastre. Ens donem compte aleshores que teníem la visió posada en un altre lloc. Altres cops no cal aquest tipus d’avís, senzillament no hi ha maneres de visualitzar el recorregut que hem fet, cosa que implica que no hem estat atents. Doncs això passa també amb els dies, les setmanes o potser el mesos, la única diferència és que aquests espais de temps ja no són recuperables, els hem perdut. Amb el cotxe podíem recular, amb el temps no encara.

Amb aquesta reflexió no em vull sumar al continu bombardeig de viu el moment, fes coses, moltes coses, quantes més millor que la vida son quatre dies. Només vull destacar-ne una, observa, estigues atent.

construir

Tinc a un costat del escriptori

unes peces de cartolina per retallar i construir una font,

i a l’altra una consciència desmuntada.

Per on començar?

serà