Ves al contingut principal

odissea II

Darrera cada home vivent hi ha trenta fantasmes, doncs aquesta és la proporció numèrica amb que els morts superen els vius. Des de l’alba de tots els temps, aproximadament cent mil milions d’éssers humans han transitat pel planeta Terra.
I és de veritat, un nombre interessant, doncs per aquesta curiosa coincidència hi ha aproximadament cent mil milions d’estrelles en el nostre univers local, la Via Láctea. Així, per cada home que mai ha viscut, brilla un estel en aquest Univers.
Però, cada una d’aquestes estrelles és un sol, sovint molt més brillant i magnífic que la petita i propera a la que anomenem Sol. I molts, potser la majoria, d’aquests sols llunyans tenen planetes envoltant-los. Així que, quasi amb seguretat hi ha sòl suficient al firmament per oferir a cada membre de les espècies humanes, des del primer home-mono, el seu propi món particular: cel... o infern.”

Fragment d’Arthur C. Clarke abans de començar la “2001 una odissea a l’espai”.

En realitat doncs aquesta novel•la tracta sobre quin espai, quin univers, quin firmament? Ho esbrinarem i serà la segona odissea després de la de Ulisses.

Comentaris

Cesc ha dit…
El fragment és com aire fresc, és la realitat i m'ha agradat això de les estrelles, el seu significat, m'ho miraré així ara... la segona odissea... qui sap què en serà...
Cesc ha dit…
El fragment és com aire fresc, és la realitat i m'ha agradat això de les estrelles, el seu significat, m'ho miraré així ara... la segona odissea... qui sap què en serà...
Assumpta ha dit…
Ens portes un fragment d'una gran bellesa... El problema és que no he llegit el llibre, ai!!

Hauré d'esperar als comentaris dels altres lectors per aprendre més :-)
rits ha dit…
cadascú pot trobar la seva pròpia estrella i el seu propi lloc....?

No he llegit ni la primera ni la segona,...
iaiapunkarra ha dit…
A mi aquesta idea que hi hagi 30 fantasmes caminant darrera meu em podria portar a desencadenar en una esquizofrènia paranoide, especialment si entre aquests 30 fantasmes hi ha algun merengón o presentador de Te-la-hinco.

Ara entenc per què baixa tant el nivell de la cervesa quan m'aixeco per anar al labavo.
Striper ha dit…
Sincerament m'he qedat en blanc , ara no se que volia posar . Salut i bona setmana.
elur ha dit…
Hi ha prou espai dins d'un mateix per a crear-hi un cel o un infern...

Un fragment molt interessant. Bona lectura!
Albanta ha dit…
Hem quede amb la idea de que tenim una estrella al firmament per a cadascú.
Els 30 fantasmes no em pesen , sols fan companyia per este transitar per la vida, són la nostra història, però sincerament em semblen pocs!! Hauria dit que serien molt mé!!
labruixoleta ha dit…
mmm... a veure, que últimament estic molt espessa i em costa entendre. Hi ha aproximadament el mateix nombre d'estrelles en el nostre univers, com homes han transitat pel nostre planeta (vius suposo, en algun moment). Així brilla un estel per cada home que ha viscut, no? El "mai" em lia. Però vaja, que algo no dec entendre bé.
En qualsevol cas, en el meu món particular, dels 30 fantasmess que em toquen, cap m'ha vingut a dir res i menys sobre l'infern. Així que per a mi l'infern no existeix. En canvi sí que puc veure el cel, i de nit hi ha estrelles i de dia hi veig un sol, i molt gran, per petit que sigui com estrella.
En fi, que en realitat em semla que no entenc res, i ja m'està sortint un comentari més llarg que el teu post :-S
estrip ha dit…
és un llibre de ciència ficció, o almenys això creia abans de llegir aquests pròleg del autor.
veure'm...
i veig que la majoria no s'ho pren com a ciència ficció. Així no sóc l'únic.
khalina ha dit…
Es bonic pensar que tothom té la seva estrella :)

I sobre això dels 30 morts per cap és com allò que cada home té 7 dones, i alguns homes diuen que li falten les 7 o almenys 6 jeje. Potser algú té 60 morts al darrera i altres no en tenen cap. La vida és així, anar vivint i després marxant i deixant pas

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…