dijous, 30 d’octubre de 2008

pobre d'esperit

He sentit dir que hi ha dos tipus de persones, les que són dèbils i les que semblen fortes, he vist com un persona fa sentir poderosa a una altra per utilitzar-la, i a les dues els he vist la debilitat. He tocat la meva pròpia debilitat per no saber explicar això mateix a una d’elles. I he acabat pensant que hi ha actituds a qui no importa si hi ha crisi o no, perquè sempre estaran en crisi. Un dia a casa vaig sentir titllar a algú com a pobre d’esperit. Em sembla que ja sé a que es referien.

20 comentaris:

Doe ha dit...

Són de les que tenen una ombra a l'ànima però et cautiven amb la brillantor de l'aigua que trobes dins. Que et calma la set i no saps per que però et cautiven i no pots deixar de mirar-los. Són especials.

Tirai ha dit...

Ostres! Estic per citar moltes de les frases que dius en aquest post.
Aquesta és genial:
"he vist com un persona fa sentir poderosa a una altra per utilitzar-la, i a les dues els he vist la debilitat." També, ho he vist jo, però no, últimament. I que no sabéssis explicar això a una d'elles, no em sorprén, però no ho interpreto com a debilitat teva sinó que quan estàs en la "història" és molt difícil que t'ho facin veure i, de vegades, potser és millor, si ho veus des de fora, no dir res...
I amb aquesta: "I he acabat pensant que hi ha actituds a qui no importa si hi ha crisi o no, perquè sempre estaran en crisi", no puc evitar sentir-m'hi identificada, tot i que, no sé si ens referiríem al mateix. I respecte els pobres d'esperit entenc que són aquells incapaços de veure les pròpies debilitats.
Bé, res, bon post!

Doe ha dit...

Ei Estrip! Mai m'havia passat el que m'ha passat amb el teu comentari al meu bloc així que més val preguntar... he llegit el teu comentari 1001 vegades però no entec què vols dir XD. Què volies dir?

XeXu ha dit...

No has conegut mai una persona forta? No ho sé, ara em fas dubtar. Potser no existeixen, i és tot aparença. Penso ara en persones que jo considero fortes, i ara tinc els meus dubtes.

Striper ha dit...

Jo no crec que tu siguis pobre d'esperit i ja veuras com en algun moment sortira la persona forta que portes dins.

Assumpta ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Assumpta ha dit...

(He borrat el post anterior perquè m'havia quedat una frase a mitges i encara s'entenia menys del que s'enten ara)

Ostres, és molt fort això que algú faci sentir a un altre poderós per a poder-lo utilitzar... sona terrible, la veritat.

Però si només existisin les persones dèbils i les que semblen fortes, seria que no hi ha ningú que sigui fort de veritat, i jo crec que sí que hi ha gent forta. Si he de ser sincera, crec que n'hi ha poca, però n'hi ha.

Ai... vaig escrivint i al mateix temps hi dono voltes... i és que penso que tothom té debilitats, clar. Però aquells que saben afrontar-les són forts, no?

I si una persona utilitza a una altre i tu no l'hi has sabut fer entendre, no en tens cap culpa... al menys ho has intentat. El dia que s'adoni, veurà que l'havies volgut avisar...

rits ha dit...

tothom té, almenys, una debilitat. N'hi ha que les saben dissimular millor, i n'hi ha que fan un grà massa

Em fas pensar en lo de que hi ha actituds a qui no importa si hi ha crisi o no perquè sempre estaran en crisi...

labruixoleta ha dit...

pobre l'esperit que sempre està en crisi, sí. Donar poder a algú per després utilitzar-lo, ha de ser perillós, el poder se li pot girar en contra, no?. Però de persones n'hi ha de molts més tipus, tu segur que ets fort d'esperit i potser no és que no ho sabéssis explicar, potser és que no ho va saber entendre.
Una forta abraçada!

Cesc ha dit...

Jo sempre penso que estic en crisi i la crisi m'espanta però ja hi visc, bona reflexió de veritat.

iaiapunkarra ha dit...

Jo sóc pobre de voluntat: no sé dir que no a unes birres. L'esperit beu i s'enriqueix, però el cos paga, i així es queda més pobre.

Conclusió: el que arruina per unes bandes enriqueix per altres. Però collons, quasi prefereixo ser pobre d'esperit que no de calers, les coses com són!

khalina ha dit...

una persona pot ser forta o dèbil davant la mateixa situació segons el moment que l'enganxi...
Tampoc cal ser tan radical i ho ets dèbil o no ets fort, també hi ha tota una sèrie de grisos intermitjos

zel ha dit...

I tant que sí, hi ha gent que són pobres d'esperit, i són dels que fan més pena...

elur ha dit...

Hi ha titelles i hi ha titellaires, i malauradament n'hi haurà sempre. El repte, la no-debilitat, penso que consisteix en no ser ni una cosa ni l'altre i en no deixar que les nostres debilitats o crisis ens marquin cada pas.

instints ha dit...

crec que de forts, n'hi ha molts. De dèbils moltíssims. Els dèbils es fan forts perquè reben més. Però forts de mena, pocs. Un no neix fort, se'n fa.
Pobres d'esperit, desgraciadament també n'hi ha molts, aquests potser són els aparentment forts, mancats d'empatia i de descobriment de sensibilitats.
Bona reflexió.

Daina ha dit...

és la debilitat més gran que hi ha, la d'esperit. molt cert.

LLuNa ha dit...

De vegades no calen paraules per explicar això que dius. I les debilitats, com gairebé tot en aquesta vida, es poden entrenar. Només cal voler fer-ho...

Eli ha dit...

Molt bo aquest post...
Ai, que de pobres d'esperit, crec que nhi ha molts! buffff...

Delfica ha dit...

Aquest post explica ben clarament el laberint de les relacions humanes quan pretenem fer-nos els poderosos amb els altres. Pobres d'esperit envers què? envers qui? Aquí l'autoestima demana la paraula!

iruNa ha dit...

En certa manera tothom és dèbil i tothom vol aparentar ser fort, perquè la debilitat està mal vista... jo diria que perquè està mal entesa. Una persona forta, des del meu punt de vista, és aquella que accepta les seves debilitats i que lluita per superar-les dia a dia.
Una persona pobre d'esperit és aquella que no té recursos personals, aquella que es rendeix davant les adversitats... no crec que tingui a veure amb el tema de les crisis, perquè les persones fortes s'han forjat la seva fortalesa a base d'anar superant crisis.
Bé, potser m'he expressat malament... a vegades jo tampoc sé com explicar les coses!
una bona reflexió!