Ves al contingut principal

altres límits

Saps que costarà fer-ho, t’entrenes per aconseguir allò durant dies i finalment un dia decideixes intentar-ho. Comences i tot va bé, avances i tot va bé, et vas trobant dificultats i les vas superant, una altra dificultat també superada, i una altra. Ja tens mig camí fet, estàs cansat, però respons bé, estàs concentrat en allò que fas. De sobte però quan ja portes tot el camí superat i veus l’èxit a prop, el pensament et traeix, no es creu que hagis arribat fins allà superant tots i cadascun dels obstacles. Aleshores et notes cansat, ja no estàs concentrat en el que fas sinó en si hi arribaràs o no, et canses més degut a la pèrdua d’atenció en fer les passes que et falten i el cervell cerca un lloc de confort volent abandonar, entres en l’espiral negativa, i pam! caus o abandones.

Però això no és greu si, o bé te’n adones i et prepares psicològicament per quan arribis a aquest mateix punt, o bé t’aixeques sense importar-te i un altre dia ja sortirà. Es possible que et tornis a trobar en aquest mateix punt delicat un altre cop, aleshores ja saps que has de lluitar, no contra les dificultats del camí sinó contra tu mateix. Ho aconseguiràs o no, però segur que t’hauràs superat, hauràs superat un límit i això és més gratificant que aconseguir l’èxit.

Comentaris

Jordi Casanovas ha dit…
Part de la superació és adonar-se'n de quin és el nostre punt feble.
Judith ha dit…
Al primer moment quan et llegia, em feies pensar amb el ciclisme.
Coneixes algun llibre que et pugui ajudar a entrenar-te quan arribes en aquest punt?
És un post molt realista,ben bé, el que em passa^-^.jejeje
Assumpta ha dit…
Això està molt, molt ben explicat!!

Els límits són dins nostre. La lluita és contra nosaltres mateixos... el problema és trobar la força. On és?

Val, d'acord :-) La força també és dins meu ;-)
Carme ha dit…
Està fantàsticament ben explicat! Qui no s'hi ha trobat?

Saber-ho ja és important i canviar aquesta atenció centrada en el cansament i en el "no puc més" també.

Lluitar contra tu mateix, a vegades pot ser... pensar només en el proper pas i oblidar l'objectiu o simplement centrar l'atenció en el que fas, en allò que està fora de tu, més que no pas en allò que està dins de tu.

Ahir mateix m'explicava una amiga que anant en bici en una pujada molt dura, quan ja no podia més, li va sortir un gos que li mossegava les sabates i els turmells. Fugint del gos, no va poder pensar en res més que en això i va trobar l'energia que li faltava ben ràpidament...
Deric ha dit…
si es coneixen les limitacions és més fàcil superar-les
XeXu ha dit…
Aquest és un gran post, sens dubte. Molts lluitem amb nosaltres mateixos, ja que som el nostre millor aliat i el nostre pitjor enemic al mateix temps. Superar-se a un mateix és sempre un goig, i saber superar aquests moments de feblesa en els que pensem que no ens en sortirem, tot un art. No dic que no sigui possible preparar-se, però si som prou forts per preparar-nos per això potser no ens cal superar els nostres propis límits: nosaltres triem quins són. Crec que és molt comú aprendre amb l'experiència, i sobretot, saber que si un dia no ens en sortim, l'endemà surt el sol i ho podem tornar a provar, sens dubte, amb més força mental, ni que sigui en forma de mala llet perquè el dia anterior vam perdre contra nosaltres mateixos.

Molt bona reflexió, de veritat.
Striper ha dit…
cAl sapuiger lluitar contra un mateix!!
kweilan ha dit…
He llegit aquest apunt tres o 4 cops i dec tenir un dia pessimista perquè de vegades t'esforces, saps on hi ha el punt feble i per molt que vulguis no hi arribes. I ho deixes.
GEMMA ha dit…
Créixer; constantment, dia a dia, moment rera moment, en cada sospir.
Anònim ha dit…
Uf estrip, no saps com avui m'ha anat de bé poder llegir aquesta realitat, fa pocs dies que ho vaig descobrir, de vegades l'enemic som nantros mateixos oi? que a prop i que lluny, saps? em puc agafar el teu escrit i ficar-me'l prop de la meva vista per a poder-lo llegir i reflexionar quan el pensament em traeixi?gràcies!
rits ha dit…
estrip, m'ha agradat moltíssim. Me'l faig molt proper. cada petita derrota en el fons pot ser una petita victòria.
de denó, m'agrada molt

ps. fa dies que et llegeixo però no et puc comentar,... m'agrada moltíssim el nou format!
estrip ha dit…
Jordi C, i si el punt feble és no adonar-se'n del punts febles?

Judith, és aplicable al ciclisme i tant. Algun llibre de psicologia esportiva. Però mira si no et desagrada l'escalada el que tinc a les meves lectures en parla una mica d'això. "Guerreros de la roca" de Arno Illgner.

Assumpta, com diuen el mestres, en la pregunta has trobat la resposta!

Carme, gràcies, un anecdota que ho reflecteix força bé.

Deric, de ben segur, després cal actuar.

Xexu, i anomenes l'experiència que és la gran aliada de tot el tema. I tant!

Striper, jo penso que sí.

kweilan, doncs potser cal fer allò de no donar-li importància, no capficar-s'hi. Ja hi hauran altres dies, situacions o oportunitats per enfrontar-se a aquests punts febles.

GEMMA, créixer.. m'agrada! ben resumit!

Cesc, genial. A vegades hi ha coses que ens repeteixen, però no en fem cas fins que ho descobrim natros mateixos.

rits, d'això es tracta. Merci!
Assumpta ha dit…
He copiat una part del teu text al blog d'en Cesc... però t'he citat, eh? :-)))))
elur ha dit…
Avui més que felicitar-te, et dono les gràcies Estrip.
Una abraçada :*)
instints ha dit…
Primer de tot felicitar-te pel post, perquè és molt bo. A mi personalment, m'has fet entrar en aquest cúmul de sensacions, de límits que porto patint des de la primera operació de la cama. M'hi he sentit molt identificada i només t'he de donar la raó. ah i una cosa, la voluntat ha de guanyar la mandra per no caure en l'espiral negativa, i la fe de creure'ns que sí que podem. Xapó!!
Clidice ha dit…
Hola :) realment has expressat molt bé com fer qualsevol cosa: tot és qüestió del teu cap. Però jo no lluito contra mi, m'ajudo, m'animo, estic al meu costat cridant-me: tu pots! :)
estrip ha dit…
Assumpta, gràcies, una abraçada!

elur, gràcies a tu i a tots per donar valor a algunes coses que escric.

instints, gràcies, la voluntat, un terme que cal tenir-lo en compte. Merci

clidice, molt bé si pensem que lluitar és un terme negatiu. Però jo no l'entenc així en l'escrit. Fins i tot podria ser sinònim de animar, ajudar i de cridar: tu pots!
Merci
Assumpta ha dit…
Gràcies a tu, de veritat!! ;-)
Judith ha dit…
Me l'apunto. Merci.
A veure si així podem superar els límits del nostre cos...o millor de la nostra ment.
khalina ha dit…
El teu post està molt ben explicat, però m'ha agradat `pel positivisme que desprèn. Dóna força.
khalina ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...