Ves al contingut principal

esforç

Decidit a fer una mica de meditació perquè la necessito, obro un llibre sobre el tema i en una plana l'atzar llegeixo com un home anomenat Herrigel, autor de “El camí del zen”, quan va ser al Japó practicant l'art del tir amb arc, Kyudo, amb un mestre japonès, va practicar molt i molt, i va arribar a un nivell de perfecció increïble. L'home però es va cansar de sentir com el mestre li deia que practiqués més, tot i veure'l que sempre que tirava una fletxa la clavava just al centre. Així que un dia va decidir marxar, cansat va pensar que ja n'hi havia prou. Va anar a acomiadar-se del mestre, i aquest li va dir que tirés una última fletxa. Herrigel va agafar l'arc i la fletxa amb tristesa, va agafar impuls i la va llançar. Va tocar el blanc, però no va la va clavar al centre, i per sorpresa seva el mestre li va dir mentre li donava un cop a l'esquena, -així és! Ho has aconseguit, ja pots marxar!

L'explicació és que per fi Herrigel va tirar per primera vegada la fletxa sense esforç i sense voler demostrar res. Va tirar la fletxa sense esforç, només amb tècnica i precisió, l'objectiu de l'entrenament des de bon començament. Aquest cop havia deixat de banda el seu ego. Només hi havia acció, i la fletxa “es va disparar ella mateixa”

Comentaris

Striper ha dit…
Una historia per fer reflexionar de les nostres actituits.
XeXu ha dit…
Aquests mestres, sempre tan místics! Realment és tan dolent intentar fer-ho perfecte, encertar sempre al centre? No diuen allò de que qui vol alguna cosa, alguna cosa li costa? Si vols ser el millor en tir amb arc potser que et concentris i que no deixis que l'energia flueixi sola cap a l'arc. Però bé, qui sóc jo per contradir un mestre zen...?
Clidice ha dit…
l'entrenament no només entrena l'acte, sinó que entrena la voluntat. Has d'aconseguir que allò que entrenes sigui com una capa de pell més per a tu, aleshores és quan ve la màgia: ho fas sense ni tan sols pensar. Per això alguns grans esportistes ens fascinen, sense adonar-nos-en que al darrera de la seva excel·lència hi ha hores i hores d'autodisciplina. :) Una bona paràbola :)
GEMMA ha dit…
M'he llegit el llibre de Herrigel del tot recomanable, forma part de la meva petita sèrie de lectures sàvies, clarividents. Bon dia!
instints ha dit…
La reflexió és bona, i l'actitud està clar que és un punt de mira molt important. Tot i que a vegades també hi posem actitud i les coses no surtin com voldríem, però ja canvia alguna cosa.
Petonets!!
Assumpta ha dit…
Doncs si he de ser totalment sincera, crec que no ho acabo d'entendre... no veig clar quin és el missatge.

Què hem d'intentar fer les coses bé però no per sobresortir? Fer-les bé pel sol fet de fer-les bé?

Otres, perdó, estic espessa. He estat a punt de no deixar comentari, però he preferit fer-ho i així m'ho explicaras :-))
kweilan ha dit…
Doncs a mí em passa una mica com a l'Assumpta. Aquests consells místics i que et diuen com has d'anar per la vida no els acabo d'entendre.
Judith ha dit…
Escoltar el nostre ego és perjudicial per la nostra salut.
estrip ha dit…
Striper, un punt de vista diferent.

Xexu, de fet el que ve a dir no és res en contra del esforç. Sinó que cal l'esforç per adonar-te'n més endavant d'això.

Clidice, la constància!

GEMMA, doncs me'l hauré de llegir també!

instints, però que no surtin com voldríem no és important sempre.

Assumnpta, que cal esforç per aprendre, però no s'aprèn del tot fins que allò que has volgut aprendre ho fas sense esforç. Ni físic ni mental, sense que hi hagi res a la ment, com ara l'ego que ens mantingui la ment rígida. Que l'acció ha de ser només acció.
(però al final que tothom ho entengui com li sembli, que això és relatiu)

kweilan, doncs no és cap problema. Potser si no els acabes d'entendre es que no necessiten que els entenguis. Però sinó he deixat explicada la meva versió a l'Assumpta.

Judith, molt perjudicial, si! i difícil moltes vegades de no tenir-lo en compte.
Assumpta ha dit…
"No s'aprèn del tot fins que allò que has volgut aprendre ho fas sense esforç."

Ostres, doncs em sembla una molt bona explicació... i, a més, hi estic totalment d'acord ;-))
khalina ha dit…
Suposo que són les fases de l'aprenentatge. Al principi de conduir, la gent va preocupada per pedals, retrovisors, les marxes... Després sense esforç conduim
Anònim ha dit…
De vegades ens disparem i no ens n'adonem fins quan sagnem, pot ser?

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...