Ves al contingut principal

la fotografia

L'Albert tot i els seu gran volum de feina, sempre havia tingut temps quan arribava a casa de comentar el dia amb la seva dona i fer els deures amb la seva filla Lluïsa. Però feia vuit mesos, des de que va acceptar el càrrec de conseller d'economia, que això ho havia anat descuidant. Al principi tota la família se'n va fer el càrrec però a mida que va passar el temps, alguna cosa va canviar en aquella casa. Als quatre mesos, després de passar moltes nits fora de casa o arribar quan la petita dormia, van començar els retrets. La que més ho entenia era la Lluïsa, però també, la que més el trobava a faltar. Cada dia que el seu pare arribava tard, a negra nit, i no el podia veure abans d'adormir-se, al dia següent, ella que es llevava més d'hora per anar a escola, entrava a l'habitació dels seus pares mentre la mare li preparava l'esmorzar, i sense despertar-lo a ell, li prenia del moneder una foto en què hi sortien ells dos. Més tard a l'escola se la posava entre els llibres i pensava en ell. Després tornava a deixar-li la foto allà on era. Hi havia dies que no la podia aconseguir, aleshores, al migdia intentava trobar un lloc on hi hagués una ràdio perquè potser al programa de la Marta, aquesta l'havia convidat en alguna entrevista, i així poder escoltar-lo.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Albert, crec que hauríes de dimitir del càrrec i tornar a la feina d'abans. Hi ha una nena i una dona que et necessiten molt.

I deixa de mirar la Marta, que això són tonteries i hi pots perdre molt, hi pots perdre tant que d'aquí un temps, potser series tu qui miraria tristament una fotografia enyorant temps feliços tirats per la borda.
XeXu ha dit…
Tant que desitgem tenir una bona feina per cobrar un bon sou, i aquesta sovint, en aconseguir-la, ens porta la desgràcia. Cal saber dir prou.
Carme ha dit…
Un relat tant real, tan real, que gairebé fa plorar. Molt bo!
Cesc ha dit…
Uf com arriba això, quants vailets es senten o s'han sentit així, quants necessiten tenir el pare a prop, però les obligacions que al final ens donen mitjans per viure amb privilegis són els què ens separen d'un privilegi de veritat, una família.
Cesc ha dit…
Uf com arriba això, quants vailets es senten o s'han sentit així, quants necessiten tenir el pare a prop, però les obligacions que al final ens donen mitjans per viure amb privilegis són els què ens separen d'un privilegi de veritat, una família.
Striper ha dit…
Reral molt real mai la pluja mulla a gust de tots.
Ma-Poc ha dit…
Real i trist... Pobre lluïsa!
estrip ha dit…
Assumpta, dona, vés a saber quina és la història personal de l'Albert.

Xexu, passa factura. Una renuncia per una altra. Cal valorar, suposo.

Carme, malauradament passen aquestes coses, eh.

Cesc, cal saber qiun son els provilegis de veritat oi?

striper, no i tant que no.

Mac-Poc, això sembla.

Judith, els nens en tenen molta! ah però els adults també!
khalina ha dit…
Casos molt semblants hi ha. Es trist! El problema és que hi ha cops que el pare/mare no és conseller/a ni cobra un gran sou, ni se sent realitzat amb la seva feina. Té un mal horari, no gaudeix de la família, però almsnys l'alimenta
instints ha dit…
és una història molt trista, però és molt real, i no és única malauradament. Els adults pintem la vida dels infants de colors, i no és així, hi ha infants que tenen unes històries molt crues sent molt petits, i no s'ho mereixen. Ens necessiten. Muack!!
iruna ha dit…
m'agrada molt com ho has escrit, estrip, i sí que a vegades provoca tristesa, enyorança... però també menuts i grans poden sentir-ne veient-se cada dia o amb més freqüència, i si "la lluïsa ho entenia"... imagino que podia entendre-ho perquè son pare l'ajudava a entendre-ho i també per si mateixa.

conviure amb esta "distància", amb esta solitud o no presència física de l'altre, no exclou que igualment puguen existir la resta d'emocions.

m'agrada també això que li has dit a la judith: que els nens tenen enyorança... però els adults també, i saber-ho mútuament, sense viure-ho com una situació terrible, penso que pot ajudar a uns i als altres.

bon dia, estrip

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…