L'Albert tot i els seu gran volum de feina, sempre havia tingut temps quan arribava a casa de comentar el dia amb la seva dona i fer els deures amb la seva filla Lluïsa. Però feia vuit mesos, des de que va acceptar el càrrec de conseller d'economia, que això ho havia anat descuidant. Al principi tota la família se'n va fer el càrrec però a mida que va passar el temps, alguna cosa va canviar en aquella casa. Als quatre mesos, després de passar moltes nits fora de casa o arribar quan la petita dormia, van començar els retrets. La que més ho entenia era la Lluïsa, però també, la que més el trobava a faltar. Cada dia que el seu pare arribava tard, a negra nit, i no el podia veure abans d'adormir-se, al dia següent, ella que es llevava més d'hora per anar a escola, entrava a l'habitació dels seus pares mentre la mare li preparava l'esmorzar, i sense despertar-lo a ell, li prenia del moneder una foto en què hi sortien ells dos. Més tard a l'escola se la posava entre els llibres i pensava en ell. Després tornava a deixar-li la foto allà on era. Hi havia dies que no la podia aconseguir, aleshores, al migdia intentava trobar un lloc on hi hagués una ràdio perquè potser al programa de la Marta, aquesta l'havia convidat en alguna entrevista, i així poder escoltar-lo.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. << ¿S'hi pot posar algú? &...
12 comentaris:
Albert, crec que hauríes de dimitir del càrrec i tornar a la feina d'abans. Hi ha una nena i una dona que et necessiten molt.
I deixa de mirar la Marta, que això són tonteries i hi pots perdre molt, hi pots perdre tant que d'aquí un temps, potser series tu qui miraria tristament una fotografia enyorant temps feliços tirats per la borda.
Tant que desitgem tenir una bona feina per cobrar un bon sou, i aquesta sovint, en aconseguir-la, ens porta la desgràcia. Cal saber dir prou.
Un relat tant real, tan real, que gairebé fa plorar. Molt bo!
Uf com arriba això, quants vailets es senten o s'han sentit així, quants necessiten tenir el pare a prop, però les obligacions que al final ens donen mitjans per viure amb privilegis són els què ens separen d'un privilegi de veritat, una família.
Uf com arriba això, quants vailets es senten o s'han sentit així, quants necessiten tenir el pare a prop, però les obligacions que al final ens donen mitjans per viure amb privilegis són els què ens separen d'un privilegi de veritat, una família.
Reral molt real mai la pluja mulla a gust de tots.
Real i trist... Pobre lluïsa!
Enyorances...
Assumpta, dona, vés a saber quina és la història personal de l'Albert.
Xexu, passa factura. Una renuncia per una altra. Cal valorar, suposo.
Carme, malauradament passen aquestes coses, eh.
Cesc, cal saber qiun son els provilegis de veritat oi?
striper, no i tant que no.
Mac-Poc, això sembla.
Judith, els nens en tenen molta! ah però els adults també!
Casos molt semblants hi ha. Es trist! El problema és que hi ha cops que el pare/mare no és conseller/a ni cobra un gran sou, ni se sent realitzat amb la seva feina. Té un mal horari, no gaudeix de la família, però almsnys l'alimenta
és una història molt trista, però és molt real, i no és única malauradament. Els adults pintem la vida dels infants de colors, i no és així, hi ha infants que tenen unes històries molt crues sent molt petits, i no s'ho mereixen. Ens necessiten. Muack!!
m'agrada molt com ho has escrit, estrip, i sí que a vegades provoca tristesa, enyorança... però també menuts i grans poden sentir-ne veient-se cada dia o amb més freqüència, i si "la lluïsa ho entenia"... imagino que podia entendre-ho perquè son pare l'ajudava a entendre-ho i també per si mateixa.
conviure amb esta "distància", amb esta solitud o no presència física de l'altre, no exclou que igualment puguen existir la resta d'emocions.
m'agrada també això que li has dit a la judith: que els nens tenen enyorança... però els adults també, i saber-ho mútuament, sense viure-ho com una situació terrible, penso que pot ajudar a uns i als altres.
bon dia, estrip
Publica un comentari a l'entrada