divendres, 4 de setembre de 2009

ben agafat

A la vida hi ha coses que t’atrapen, una d’elles podria ser un poema com aquest:

Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevol
gest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s'adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és una adagio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
del teu record que sempre m'acompanya,
i només jugo a viure per no perdre't.

Miquel Martí i Pol

Fa temps que el vent, la casualitat o algú no em deixa cap paperet perquè jo el trobi. Potser és el meu torn, escric el poema en un tros de paper, i aprofitant un cop de vent que anuncia pluja, el llenço. Alhora però, el vent me'l retorna, s'esmuny per terra, però l'aconsegueixo atrapar de nou. El tornaré a llegir abans de llençar-lo: "aquest ja està ben agafat". Ostres! ja no hi és el poema, a què es deu referir que ja està agafat? De sobte em ve a la memòria la vida d'un mariner...

14 comentaris:

elur ha dit...

:))

fantàstic!

XeXu ha dit...

A qui se li acudeix llençar el paperet, si segur que te l'hauries trobat en algun altre lloc, si no t'hagués tornat de seguida. Em sona la història aquesta del mariner... no fa massa, oi?

Carme ha dit...

Aquest poema, com molts de MMP me'ls sé gairebé de memòria.

Em fa pensar que jugar a viure, a vegades és viure ben intensament. Com la teva història del paperet...

khalina ha dit...

Si un agafa un poema, no el poden agafar els altres? (això és com si li dones l'hora a algú, que quan te la demanen de nou, dius que ja l'has donada)
Es més bonic llençar papers al vent que a les bústies, clar que si és vent de pluja, el paper perilla

khalina ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
instints ha dit...

el vent ha fet màgia? a mi també em sona la història del mariner, serà que l'ha agafat ell el poema.

Judith ha dit...

Juguem a viure doncs?
Vivim intensament, sense preocupacions i al màxim.
Una història molt bonica!

fada ha dit...

Martí i Pol t'atrapa tot ell! Ha de ser bonic quedat atrapat dins d'una petxina...

Striper ha dit...

Jugem a viure plens de magia.

Assumpta ha dit...

Jo recordo el mariner!! :-))

Un mariner que ja no volia un amor a cada port, que volia un amor de veritat i per sempre... Una història que no morís mai, que anés renovant la seva il·lusió :-)

Has escrit el poema i l'han agafat?

I això és bo o dolent pel mariner?

Recordo que una vegada li vaig dir que volia que tingués sort, que se la mereixia i em va respondre que no sabia si la mereixia, però que la necessitava...

Doncs va, sort de nou, mariner!!

Cesc ha dit...

Miquel Martí i Pol i la teva reflexió ens porten, ens endinsen a nous horitzons del viscut.

sargantana ha dit...

preciosa la historia del paperet.
m'en ha recordat una de personal.
petons de diumentge!!

Tals ha dit...

La tarda és una adagio.
Potser el setembre no és mes de poesia...jo estic llegint Rilke i no sé fins a quin punt està adaptant-se a la pell suavíssima del meu temps, però haurem d'intentar-ho.
Un petó

myself ha dit...

m'agrada el nou format del teu blog