Ves al contingut principal

ben agafat

A la vida hi ha coses que t’atrapen, una d’elles podria ser un poema com aquest:

Jugo a viure només, perquè tinc por
de trencar aquest embruix amb qualsevol
gest insòlit, amb qualsevol paraula
que no s'adapti com una altra pell
a la pell suavíssima del temps.
La tarda és una adagio. Ben sol
al cor del goig, escolto la remota
simfonia del mar a la petxina
del teu record que sempre m'acompanya,
i només jugo a viure per no perdre't.

Miquel Martí i Pol

Fa temps que el vent, la casualitat o algú no em deixa cap paperet perquè jo el trobi. Potser és el meu torn, escric el poema en un tros de paper, i aprofitant un cop de vent que anuncia pluja, el llenço. Alhora però, el vent me'l retorna, s'esmuny per terra, però l'aconsegueixo atrapar de nou. El tornaré a llegir abans de llençar-lo: "aquest ja està ben agafat". Ostres! ja no hi és el poema, a què es deu referir que ja està agafat? De sobte em ve a la memòria la vida d'un mariner...

Comentaris

XeXu ha dit…
A qui se li acudeix llençar el paperet, si segur que te l'hauries trobat en algun altre lloc, si no t'hagués tornat de seguida. Em sona la història aquesta del mariner... no fa massa, oi?
Carme ha dit…
Aquest poema, com molts de MMP me'ls sé gairebé de memòria.

Em fa pensar que jugar a viure, a vegades és viure ben intensament. Com la teva història del paperet...
khalina ha dit…
Si un agafa un poema, no el poden agafar els altres? (això és com si li dones l'hora a algú, que quan te la demanen de nou, dius que ja l'has donada)
Es més bonic llençar papers al vent que a les bústies, clar que si és vent de pluja, el paper perilla
khalina ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
instints ha dit…
el vent ha fet màgia? a mi també em sona la història del mariner, serà que l'ha agafat ell el poema.
Judith ha dit…
Juguem a viure doncs?
Vivim intensament, sense preocupacions i al màxim.
Una història molt bonica!
fada ha dit…
Martí i Pol t'atrapa tot ell! Ha de ser bonic quedat atrapat dins d'una petxina...
Striper ha dit…
Jugem a viure plens de magia.
Assumpta ha dit…
Jo recordo el mariner!! :-))

Un mariner que ja no volia un amor a cada port, que volia un amor de veritat i per sempre... Una història que no morís mai, que anés renovant la seva il·lusió :-)

Has escrit el poema i l'han agafat?

I això és bo o dolent pel mariner?

Recordo que una vegada li vaig dir que volia que tingués sort, que se la mereixia i em va respondre que no sabia si la mereixia, però que la necessitava...

Doncs va, sort de nou, mariner!!
Cesc ha dit…
Miquel Martí i Pol i la teva reflexió ens porten, ens endinsen a nous horitzons del viscut.
sargantana ha dit…
preciosa la historia del paperet.
m'en ha recordat una de personal.
petons de diumentge!!
Tals ha dit…
La tarda és una adagio.
Potser el setembre no és mes de poesia...jo estic llegint Rilke i no sé fins a quin punt està adaptant-se a la pell suavíssima del meu temps, però haurem d'intentar-ho.
Un petó
myself ha dit…
m'agrada el nou format del teu blog

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…