Ves al contingut principal

escrits mirall

A hores d'ara molts ja han sentit a parlar de les neurones mirall, aquelles que anticipen alguna cosa en l'altre persona perquè ho tenen ja registrat o après. Un entès en la matèria ho explicaria de forma correcta. Però jo em quedo amb la idea del mirall i en els món dels blocs, i m'atreveixo a fer una definició que no seria gens estrany que ja existís: parlo dels escrits mirall, o post mirall si es prefereix. Aquell escrit que reflecteix tant bé allò que t'ha passat o que t'està passant que podries pensar que ho ha escrit algú que et coneix com ningú. I és un regal per els ulls mirar-se en un d'aquests miralls, sobretot si parla de coses tant precioses i positives com ara aquesta: el 1er regal

Comentaris

Striper ha dit…
Quin regal ple de sentimenyts per els sentiments.
Assumpta ha dit…
Coincideixo totalment amb tu :-)

Quan llegeixes un escrit en el que et veus identificat, reflectit, és com si sentissis que hi ha algú que t’entén, algú a qui no coneixes i que probablement no coneixeràs mai, però que, en un moment donat, els pensaments han coincidit i això fa que et sentis acompanyat, comprès i és molt maco :-)

(Caram, Estrip, m'ha costat trobar l'espai pels comentaris jeje... ha quedat reduït a la mínima expressió, el numeret i prou) :-)
Assumpta ha dit…
Eh!! quan jo he posat el comentari havia desaparegut la paraula "estripades" al costat del número de comentaris, que consti jajaja
De veritat!! Hi havia un "1" tot solet i prou!! :-)
XeXu ha dit…
Justament ahir o abans d'ahir vaig llegir un escrit en un blog habitual que podria denominar com tu fas. El post que cites, tot i agradar-me, no reflecteix la meva realitat actual.
kweilan ha dit…
De vegades és veritat que es donen situacions semblants i si més no, crida l'atenció.
rits ha dit…
m'ha agradat molt la definició tan de les neurones mirall com dels escrits mirall, no les coneixia. alhora que m'alegra moltíssim pensar que aquest post sigui mirall. està tan plé d'amor... sou molt afortunats!
mar ha dit…
és cert, tots busquem miralls que reflecteixin la imatge de nosaltres mateixos que més ens agrada...
en la vida real i en la virtualitat dels escrits que llegim, que enllacem, que gaudim, que vivim...

petons!
zel ha dit…
És ben cert, i ben bonic, aquí tenim la realitat humana i punyent de la virtualitat! petons!
khalina ha dit…
coincidències, miralls... i si són amorosos i alegres millor
Cesc ha dit…
Gràcies estrip, que els miralls ens portin a moltes mirades positives i plenes d'amor oi :)
Núr ha dit…
A mi, de vegades, aquest escrits mirall em fan una mica de por! Tanta semblança... argh! ;)

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…