Ves al contingut principal

l'home que va salvar el món

Les pel·lícules que parlen de la vida d'un personatge real acostumen a ser més interessants. Potser és el fet de pensar que no és ficció, tot i que essent una pel·lícula a vegades es tendeix a distorsionar una mica el que ha estat la realitat. Aquesta última que he vist, que més aviat és documental, però no un documental típic televisiu, sinó cinematogràfic amb el que això implica, i que em perdonin els aficionats al cinema si és que m'he inventat un gènere, però la sensació que he tingut és ser davant d'un documental però mirant una pel·lícula. I és que la vida de Joan Pujol Garcia, nom en clau Garbo, pels aliats i Arabel pels nazis és una vida de la qual no en podia haver sorgit només un pel·lícula, sinó moltes. Una persona o potser un actor, un mentider compulsiu o un valent molt atrevit, un gran dominador de tècniques de supervivència o un gran afortunat, un altruista o un desertor, un pacifista o un gran sacrificat, o potser tot plegat o res de tot això, senzillament un espia de vocació per el qual els aliats i els nazis el condecorar, estrany no? S'ha de veure o llegir-ne la seva història: Garbo, l'home que va salvar el món.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Era un auditor de seguretat, oi? :-)

Aquesta li agradaria al meu marit, que li agraden les "històriques" :-)
Clidice ha dit…
Ho tindré en compte. La veritat sempre supera la ficció diuen oi? :)
Tirai ha dit…
Ei! Vaig veure'n el reportatge i em va fer gràcia! Fa bona pinta...
kweilan ha dit…
M'ho apunto. Sembla interessant.
rits ha dit…
un altre català il·lustre!
sembla un documental molt interessant!!!
Anònim ha dit…
A mi m'encanten aquestes pel·lícules, perquè com bé dius, són reals, perquè veus com reaccionem, que no tot és bo però encara tenim coses bones oi...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...