Amb només deu anys ja em vaig enamorar de tu. L'hora de sortir a jugar després de classe era l'hora més esperada. Res de futbol, i res de bàsquet, jo t'havia d'atrapar i després tu m'havies d'atrapar a mi. I no recordo com... et vaig anar oblidant.
I avui que t'he vist després de molts anys no he gosat perseguir-te. Penedit, demà tornaré a passar pel mateix carrer, sé que no t'hi trobaré, i no sé com... et tornaré a oblidar.
I avui que t'he vist després de molts anys no he gosat perseguir-te. Penedit, demà tornaré a passar pel mateix carrer, sé que no t'hi trobaré, i no sé com... et tornaré a oblidar.
5 comentaris:
Hi ha jocs que no passen amb l'edat, només canvien les formes...
Algu un dia em va dir que ja no estava per jocs...
Jejeje molt bona aquesta, de fet només queda un únic joc que m'agrada practicar i que ara no mencionaré per no caure en "barroeritats"...
Ja ho diré jo, Nuri... a metges?
I si fos jo qui t'esperava al pati per jugar? I si jo també t'hagués vist fa uns mesos? que bons els records...
Publica un comentari a l'entrada