dimarts, 2 d’octubre de 2007

primer intent

Ja feia dies que voltàvem pel bar-restaurant dels apartaments d'estiu que se n'ocupaven els pares d'un amic. Perquè ja feia dies que les havíem vist i ja no ens les podíem treure del cap.
En Josep més atrevit que jo, mentre nedàvem a la piscina tots quatre s'hi apropa i jo esperonat per la seva decisió em vaig atrevir a preguntar primer quin era el seu nom. La Júlia i la Maria van continuar nedant i nosaltres somrient.
Més tard, a la terrassa del bar ens vam tornar a trobar i en Josep més atrevir que jo va triar a la Júlia, de fet, crec que van ser elles que van triar, no ens enganyem. La Júlia i en Josep, la Maria i Jo. L'atrevit Josep tenia una facilitat per a la naturalitat alhora que feia bromes, es feia pessigolles amb la Júlia i com si res les mans s'agafaven. Mentre jo i la Maria només ens ho miràvem, freds i asseguts davant dels nostres refrescs.
Tos dos buscàvem el primer petó.

La Júlia, rossa amb llarga cabellera, saltava i somreia, tota ella era alegria i diversió, com en Josep. I la Maria, tímida i freda, de cabells ben negres, i ulls encara més, tot era silenci i mirades, com jo, entremig però m'enviava algun somriure com si fos un senyal. Es va fer fosc molt ràpid, com quan vols que passin coses i no passen, i el petó hauria d'esperar. Ni les alegries d'uns ni els silencis dels altres van tenir el seu final.