dimarts, 2 d’octubre del 2007

primer intent

Ja feia dies que voltàvem pel bar-restaurant dels apartaments d'estiu que se n'ocupaven els pares d'un amic. Perquè ja feia dies que les havíem vist i ja no ens les podíem treure del cap.
En Josep més atrevit que jo, mentre nedàvem a la piscina tots quatre s'hi apropa i jo esperonat per la seva decisió em vaig atrevir a preguntar primer quin era el seu nom. La Júlia i la Maria van continuar nedant i nosaltres somrient.
Més tard, a la terrassa del bar ens vam tornar a trobar i en Josep més atrevir que jo va triar a la Júlia, de fet, crec que van ser elles que van triar, no ens enganyem. La Júlia i en Josep, la Maria i Jo. L'atrevit Josep tenia una facilitat per a la naturalitat alhora que feia bromes, es feia pessigolles amb la Júlia i com si res les mans s'agafaven. Mentre jo i la Maria només ens ho miràvem, freds i asseguts davant dels nostres refrescs.
Tos dos buscàvem el primer petó.

La Júlia, rossa amb llarga cabellera, saltava i somreia, tota ella era alegria i diversió, com en Josep. I la Maria, tímida i freda, de cabells ben negres, i ulls encara més, tot era silenci i mirades, com jo, entremig però m'enviava algun somriure com si fos un senyal. Es va fer fosc molt ràpid, com quan vols que passin coses i no passen, i el petó hauria d'esperar. Ni les alegries d'uns ni els silencis dels altres van tenir el seu final.

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i ra...