dimecres, 17 d’octubre de 2007

el tren

Vam arribar a l'andana, sense preses i agafats de la mà. Havíem passejat per tot Barcelona, entrat a tots el museus, vam fer tres parades en tres terrasses, vam dinar, ens vam fer petons i ens vam abraçar. Feia dos mesos que ens coneixíem, i tot va ser com un explosió. Tots dos estàvem de vacances i per això teníem tot el temps per nosaltres, vam a anar a totes les festes majors, a tots els balls de totes les places i vam passar quasi totes les nits junts. A vegades eren nits caloroses d'estiu en mig de Barcelona, i a vegades nits fresques i humides sobre la sorra de la Costa Brava. Dos mesos de contrastos i de il·lusions. Però aquell vespre a l'andana quan sense voler després d'abraçar-la li vaig dir t'estimo, no era mentida, es va començar a acabar. Ja no he tornat a agafar cap més tren.

2 comentaris:

e ha dit...

Microrelats genials.
Et segueixo, Jordi.
e.

estrip ha dit...

gràcies e!