Ves al contingut principal

subconscient

Vam estar de festa molta estona, fins que ens van tancar el club. Tots dos esperàvem a quedar-nos sols i ens vam agafar de la mà i vam començar a caminar, cap a l'est, seguint la platja. En aquella platja davant de totes les cases hi havia massa llum i no ens hi podíem quedar, volíem estar sols i banyar-nos despullats amb la lluna reflexada sobre la mar.

I vam continuar caminant, la primera cala, encara era massa a prop, molta xerinola i rialles de fi de festa. La segona cala quedava closa entre uns rocs gegants que tapaven la lluna i la tercera quedava uns quilometres més lluny. Caminar al mateix pas era un plaer, així que no vam dubtar ni un instant, fins que el silenci del camí es va fer massa llarg i el meu subconscient es va enlairar per damunt dels nostres caps i la imatge que vaig veure no em va agradar. Ella no feia per mi, era més gran, més ambiciosa, i a cada pas em vaig anar convencent d'aquest pensament, i vam arribar a la cala. No estàvem sols, tres nois i una noia estaven en un racó tocant una guitarra. A mi no em va importar i vam triar un altre racó. Vam desplegar les tovalloles i ens vam abraçar. La música i les rialles ens incomodaven i el fred ens començava a calar. Així que ens vam aixecar i vam marxar. De reüll em vaig quedar mirant el reflex de la lluna i em vaig imaginar el que havia d'haver passat i no va passar.

La tornada no era curta, i fins i tot el pas ja no era acompassat. Estava sortint el Sol però ens quedava a l'esquena, i ni ens vam aturar, volíem dormir i arribar a la tenda. Quan hi vam arribar, estàvem cansats i la claror ja era la d'un matí qualsevol, vam entrar-hi, ens vam posar al mateix sac, vam tancar els ulls, jo per imaginar-me la lluna, ella, no ho sé no m'ho va dir, però ho vam fer allà, sense passió, i amb el meu subconscient voltant per fora, buscant la lluna que se n'havia anat.

Comentaris

Déjà vie ha dit…
segurament la lluna t'hauques volgut dir com encarrilar la situació, ja la vas escoltar? ;)
estrip ha dit…
segurament no. Diuen que les situaciones no son mai iguales però si torna a passar l'escoltaré.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…