Ves al contingut principal

premi

No sóc ni de bon tros el millor de la classe, tampoc el pitjor, sóc tímid, però el pitjor és que passo desapercebut. No sóc el setciències, no sóc el més trapella, ni el despitat, ni el que sempre arriba tard, ni el que juga sempre amb nenes, ni el pilota, ni el que ho suspèn tot. Si, que de tant en tant, em quedo sense pati copiant 1000 vegades no parlaré a classe, però res més.
Al pati, no sóc el millor futbolista, però quasi, no faig els rècords a les curses però m'hi acosto, i no em conviden a totes els festes d'aniversari, però vaig a alguna.

Un dia, però he d'escriure un conte de Nadal, és feina que ens demanen de fer a casa. No sóc un bon redactor, i em costa molt inventar contes. Així que quan sóc a casa faig de tot menys aquesta feina, em preocupa una mica, no pas gaire, perquè tampoc sóc l'alumne més responsable de la classe.
Ja, alhora de sopar, arriba la meva germaneta a casa després dels seus extra-escolars, i em deixa llegir un conte que li han explicat a la seva classe. De seguida penso que és això el que podia escriure per els deures de demà, però ho deixo córrer, perquè ja es tard i no en tinc ganes.
A l'endemà, arriba l'hora, per sort, el mestre ens deixa la seva hora de classe per acabar el conte, si es que no l'hem pogut acabar, bé jo ni l'he començat. Així que em veig obligat a escriure alguna cosa. La única idea que tinc al cap és el conte de la meva germana, i em poso a escriure. Els detalls del conte no els tinc molts clars així que he d'inventar-me algunes coses, ...com que tampoc sóc dels que més memòria té. Al final, fins i tot li canvio el desenllaç li poso el meu nom i el dono al mestre, que a més ens anuncia, al mateix moment, que el conte entrarà en un concurs. No importa, com que no crec que guanyi.
La sorpresa és meva, quan al dia següent, ens diuen que han triat el meu, i que el premi és llegir-lo a l'església l'últim dia de classe. Ostres! això per mi no és cap premi. De totes maneres estic orgullós i content.

Arriba el dia, i mentre no s'apropa el moment, no passa res, però quan estan a punt de cridar el meu nom, el cor em batega tant fort, que ressona per tota l'església. Al final, no passa res excepcional, a part de que tothom a pogut sentir la meva veu tremolosa.
Torno a la banqueta, curiosament al meu costat s'hi senten els nens que volien guanyar i llegir el conte, i que segurament ho haguessin fet si la meva germaneta no m'hagués deixat llegir el seu conte aquell vespre.

I ara després de 20 anys, recordo els ulls d'aquells nens com em miraven. No sé perquè, deu ser que ara aquests ulls els veig bastant sovint a la feina. Abans però eren sentiments inofensius, ara no.

Comentaris

Petjada ha dit…
Les mirades que no ens convenen s'han d'aprendre a esquivar! ;)

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…