dimecres, 10 d’octubre de 2007

premi

No sóc ni de bon tros el millor de la classe, tampoc el pitjor, sóc tímid, però el pitjor és que passo desapercebut. No sóc el setciències, no sóc el més trapella, ni el despitat, ni el que sempre arriba tard, ni el que juga sempre amb nenes, ni el pilota, ni el que ho suspèn tot. Si, que de tant en tant, em quedo sense pati copiant 1000 vegades no parlaré a classe, però res més.
Al pati, no sóc el millor futbolista, però quasi, no faig els rècords a les curses però m'hi acosto, i no em conviden a totes els festes d'aniversari, però vaig a alguna.

Un dia, però he d'escriure un conte de Nadal, és feina que ens demanen de fer a casa. No sóc un bon redactor, i em costa molt inventar contes. Així que quan sóc a casa faig de tot menys aquesta feina, em preocupa una mica, no pas gaire, perquè tampoc sóc l'alumne més responsable de la classe.
Ja, alhora de sopar, arriba la meva germaneta a casa després dels seus extra-escolars, i em deixa llegir un conte que li han explicat a la seva classe. De seguida penso que és això el que podia escriure per els deures de demà, però ho deixo córrer, perquè ja es tard i no en tinc ganes.
A l'endemà, arriba l'hora, per sort, el mestre ens deixa la seva hora de classe per acabar el conte, si es que no l'hem pogut acabar, bé jo ni l'he començat. Així que em veig obligat a escriure alguna cosa. La única idea que tinc al cap és el conte de la meva germana, i em poso a escriure. Els detalls del conte no els tinc molts clars així que he d'inventar-me algunes coses, ...com que tampoc sóc dels que més memòria té. Al final, fins i tot li canvio el desenllaç li poso el meu nom i el dono al mestre, que a més ens anuncia, al mateix moment, que el conte entrarà en un concurs. No importa, com que no crec que guanyi.
La sorpresa és meva, quan al dia següent, ens diuen que han triat el meu, i que el premi és llegir-lo a l'església l'últim dia de classe. Ostres! això per mi no és cap premi. De totes maneres estic orgullós i content.

Arriba el dia, i mentre no s'apropa el moment, no passa res, però quan estan a punt de cridar el meu nom, el cor em batega tant fort, que ressona per tota l'església. Al final, no passa res excepcional, a part de que tothom a pogut sentir la meva veu tremolosa.
Torno a la banqueta, curiosament al meu costat s'hi senten els nens que volien guanyar i llegir el conte, i que segurament ho haguessin fet si la meva germaneta no m'hagués deixat llegir el seu conte aquell vespre.

I ara després de 20 anys, recordo els ulls d'aquells nens com em miraven. No sé perquè, deu ser que ara aquests ulls els veig bastant sovint a la feina. Abans però eren sentiments inofensius, ara no.

1 comentari:

Petjada ha dit...

Les mirades que no ens convenen s'han d'aprendre a esquivar! ;)