córrer

Sempre costa sortir al carrer quan fa fred, i més, si vols fer una mica d'esport i córrer una estona. Però una vegada et decideixes, sents el fred a la cara i les orelles que et cremen, ja no pots parar. Si a més et descalces i ho fas per la sorra gruixuda, aquella que toca el mar, ara sí ara no, i els esquitxos de sal et fan fregar els ulls, ja no vols tornar enrera. Mentre corres, veus passar la veïna ben abrigada que treu el gosset a passejar, tot dos abrigats i amb cara de fred, veus a la parada del autobús la gent com es guarda del vent rera el vidre anunciant i veus l'escombriaire amb la seva forca com fa pilones de fulles.

Fins que els peus diuen prou, les pedres gruixudes tant deixat uns quants senyals tant vermells com les galtes amb el fred. I tornes a casa, i ara fins i tot, et crema el pit durant uns segons, el temps que trigues en preparar la dutxa calenta. I mentre l’única remor que sents és l'aigua que esclata sobre el cap, te'n recordes com t'ha costat decidir-te a sortir i et reconforta haver triat bé. Però alguna cosa estranya dins del cos o del cor o del cap farà que el proper cop t'ho hagis de tornar a rumiar. Perquè?