Ves al contingut principal

obre't sèsam

Matí de núvols trencats que deixen passar els raigs de Sol, dins del cotxe en direcció a l'oficina, escoltant la ràdio i distret amb els colors de cel. El camí és una contradicció, un recorregut per contemplar i un destí on no hi vull arribar. Aquest cop és més cert que mai aquella frase que diu que el més important no és arribar sinó el camí per arribar-hi.
Deixant els núvols enrera, ja comença a aparèixer al fons, la fàbrica, entre vermellosa i marronosa. Arribar, aparcar el cotxe i entrar a l'oficina on pel gran finestral entra tímida la claror del matí, en un despatx buit encara de gent. Ser el primer és un avantatge, respirar el primer un aire en calma, que durant tot el dia s'anirà ennegrint.
Pip, el so del ordinador que s'engega, i fer els mateixos moviments de cada dia laboral, click amb el dit sobre el botó esquerra del ratolí per obrir el correu electrònic, fer una visió general dels correus en vermell que hi ha i que esperen per ser llegits i un altre click sobre el navegador per arribar fins a la plana de notícies generals del dia i després un salt cap a les econòmiques. El dòlar ha baixat, el petroli ha pujat, continuen sortint testimonis del que està passant a Birmània on el xinesos sembla ser que hi tenen interessos i de cop sento, bon dia! fem el cafè? I fem un cafè de màquina aigualit que el meu cos ja sap com digerir. Després reunió de dilluns, amb cares de dilluns al matí, ànims pocs, i torn de paraules la meitat o més poc aprofitables, es fa llarga i els mails esperen. Ja és mig matí i després de concertar una visita per dijous, perquè he fet veure que tenia la setmana molt ocupada, truca el director que encara no conec, però que si que m'he rigut d'ell molts cops, que intenta contaminar-me del seu entusiasme per la feina. Es clar, aquesta ha de ser la seva feina, quan una empresa està de cap a caiguda.
Per fi els mails són llegits i s'apropa l'hora de dinar. El Sol ja no entra per la finestra, massa núvols, i ara ja sóc rutina, rutina, rutina.
Bé, descobrir que els nens de l’Aràbia fa milers d'anys jugaven a endevinar, quan la llavor del sèsam s'obria, i que aquest joc el va utilitzar Ali Babà per obrir la seva cova, i que a la Catalunya del segle XIII del sèsam en deien Alegria, no és del tot rutina.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...