dilluns, 1 d’octubre de 2007

obre't sèsam

Matí de núvols trencats que deixen passar els raigs de Sol, dins del cotxe en direcció a l'oficina, escoltant la ràdio i distret amb els colors de cel. El camí és una contradicció, un recorregut per contemplar i un destí on no hi vull arribar. Aquest cop és més cert que mai aquella frase que diu que el més important no és arribar sinó el camí per arribar-hi.
Deixant els núvols enrera, ja comença a aparèixer al fons, la fàbrica, entre vermellosa i marronosa. Arribar, aparcar el cotxe i entrar a l'oficina on pel gran finestral entra tímida la claror del matí, en un despatx buit encara de gent. Ser el primer és un avantatge, respirar el primer un aire en calma, que durant tot el dia s'anirà ennegrint.
Pip, el so del ordinador que s'engega, i fer els mateixos moviments de cada dia laboral, click amb el dit sobre el botó esquerra del ratolí per obrir el correu electrònic, fer una visió general dels correus en vermell que hi ha i que esperen per ser llegits i un altre click sobre el navegador per arribar fins a la plana de notícies generals del dia i després un salt cap a les econòmiques. El dòlar ha baixat, el petroli ha pujat, continuen sortint testimonis del que està passant a Birmània on el xinesos sembla ser que hi tenen interessos i de cop sento, bon dia! fem el cafè? I fem un cafè de màquina aigualit que el meu cos ja sap com digerir. Després reunió de dilluns, amb cares de dilluns al matí, ànims pocs, i torn de paraules la meitat o més poc aprofitables, es fa llarga i els mails esperen. Ja és mig matí i després de concertar una visita per dijous, perquè he fet veure que tenia la setmana molt ocupada, truca el director que encara no conec, però que si que m'he rigut d'ell molts cops, que intenta contaminar-me del seu entusiasme per la feina. Es clar, aquesta ha de ser la seva feina, quan una empresa està de cap a caiguda.
Per fi els mails són llegits i s'apropa l'hora de dinar. El Sol ja no entra per la finestra, massa núvols, i ara ja sóc rutina, rutina, rutina.
Bé, descobrir que els nens de l’Aràbia fa milers d'anys jugaven a endevinar, quan la llavor del sèsam s'obria, i que aquest joc el va utilitzar Ali Babà per obrir la seva cova, i que a la Catalunya del segle XIII del sèsam en deien Alegria, no és del tot rutina.