dimecres, 24 d’octubre de 2007

intensitat

És tan gran que de lluny que està sembla que estigui molt a prop, tant verda i frondosa en el seu inici i a mida que s'alça, la grisor de les pedres s'escampa. Entre el verd, hi ha tons que van del groc fins al marró i, hi ha obstacles amagats i animals que no veus però que et vigilen. Més amunt en la grisor més seca, tot és més trencadís, l'erosió del fred i la calor es deixen veure, i alguns animalons corren lliures, com si sempre estiguessin jugant. Corren sense parar a una velocitat, per damunt de les pedres, impossible per un humà, i de cop i volta s'aturen, immòbils, i observen. La part de més al cim, el vent ja talla la pell i els núvols ja no són al cel, són a la terra. Si has pujat fins a dalt, ho sents tot intensificat, el fred és més fred, la calor crema més, si plores, les llàgrimes són més dolces i si somrius les rialles s'escampen amb més pressa.

3 comentaris:

Putas y Princesas ha dit...

realment precios

Nuri ha dit...

Guapíssim. M'encantaria fer escalada...

Amic e amat ha dit...

Em recorda un dia, tot pujant el cim de la Madonna... i recordo també altres sensacions... però aquest escrit m'ha fet reviure el millor d'aquell dia i el millor d'altres dies tot pujant una muntanya.