dilluns, 29 d’octubre de 2007

ferit

Ens coneixem a les fosques, amb la música alta i encara que sembli mentida sense gota d'alcohol. Segurament l'alcohol estaria accelerant el ritme dels esdeveniments però amb la música i la llum tènue ja en tenim prou. No sé quantes hores hem passat damunt la pista, ballant, al seu ritme com és normal. De vegades, quan m'allunyo em vé a buscar i quan ho ha repetit varies vegades, apropo els meus llavis cap a ella, i ella, en un moviment espontani o degudament pensat, allunya el seu rostre. Ferit, jo em retiro, cap a la barra, a punt per encetar les primeres flaires d'alcohol, però en un moment de lucidesa abandono, em giro, la miro i un altre cop em torna a venir a buscar.Ja acabada la festa, caminem tots junts, les seves amigues i els meus amics, ella i jo callats, i ells encara de gresca, com si busquessin encara que passes alguna cosa interessant. Pugem a la part del darrera del cotxe de la seva amiga i m'agafa de la mà, torno a apropar-me i torna a retirar els seus llavis, ben lluny. Ferit per segon cop, deixo anar la mà.

Només ens queda dir-nos adéu, però no sé perquè també ens intercanviem els telèfons. Deu ser la costum.

En menys de set dies parlem de veure'ns, aprofitant la meva visita a la ciutat i no ens posem d'acord, així que no perdo el temps i torno a casa. La setmana següent, per fi, ens veiem, ella em vé a veure i anem a sopar. Aquest cop sento que és ella qui busca l'escalfor dels meus llavis, i jo em retiro discretament. Al final però em deixo anar, i ella ho agraeix, després d'haver-li creat intranquil•litat.Es hora de marxar, anem fins a casa meva, no hi vol entrar, però li prometo que hi ha espai de sobres si és que no em vol veure despullat. Ja pujant per l'ascensor, ens enganxem com uns imants i amb prou feines puc treure'm la clau del pis dels pantalons i obrir la porta. Caiem tots dos al llit, donant cops de peus a les portes i fent caure un gerro del rebedor. Ja estem al llit, i la roba se'ns ha caigut pel camí. De sobte un moment de por en el seu cor, es fa enrera.

Ferit per tercer cop, aquesta vegada dissimulo, fingeixo, menteixo i m'adormo com si res hagués passat. Una hora més tard, obro els ulls i ella m'està mirant, parlem, i les paraules ben triades fan el mateix efecte que l'alcohol, relaxen i desinhibeixen. Fem l'amor fins que surt el Sol, però se la veu penedida. Quan tanca la porta alguna cosa em diu que no la tornaré a veure més.

Torno a estar a les fosques, amb la música alta i ballant al centre de la pista.

4 comentaris:

Putas y Princesas ha dit...

tan bonic com trist alhora. i molt real, crec que tots hem sentit aixo alguna vegada. escrius molt bé.

estrip ha dit...

si, la realitat és la única que no menteix, no?
i merci.

Petjada ha dit...

Cal recordar que les ferides tard o d'hora es curen estrip... I potser les indecisions també!

Nuri ha dit...

Potser sí que es curen les ferides, però a vegades queden cicatrius que portarem sempre posades fins a la caixa de fusta.