amb el cap cot

El noi que caminava amb el cap cot pensant perquè sempre tria a les noies de les quals ja sap que no s’hi entendrà, que s’hi discutirà, està cansat de sempre el mateix. Ara que ha conegut a una noia amb un caràcter que li ve perfecte, que s’hi acobla de meravella, no li bull la sang ni ha perdut la gana. Sí, té moltes ganes de veure-la i conèixer els seu interior i de tenir coses per compartir, però li manca la passió. El noi que caminava amb el cap cot pensant, té por de la rutina per això quan va poder fer-li un petó no li va fer.

Avui me l’he trobat i quasi que topem, caminava amb el cap cot i m’ho ha explicat sense aixecar el cap. Creu que se l’ha deixat perdre, i ella fruit d’aquesta fredor l’està oblidant. L’està oblidant perquè ha conegut a un d’aquells nois que sap que no li convé però que la fan vibrar, la fan patir i la fan plorar. I malauradament o no, ella encara no camina amb el cap cot pensant que aquest tipus de nois no li convenen.

madonna

Tinc un cim molt especial per coronar a partir de demà.

I no es pot descriure, però el puc representar, amb el seu color i la seva ombra.
I només faig que repetir-me: te'n en sortiràs, te'n en sortiràs.

refugi

Escriure és el refugi de les paraules que no t'he dit, de les carícies que no t'he fet i del petó que m'he amagat. Escriure és el refugi de les pors que vindran si comparteixo els meus sentiments. Però no vull, no vull que escriure sigui un refugi, vull que el refugi siguis tu.

gasolina

Estic sortint de la ciutat quasi és mitjanit i la llumeta que indica que em queda poca gasolina s'acaba d'encendre, com que sé que no en trobaré cap altra fins arribar a casa, m'aturo a la que hi ha a la sortida i que està punt de tancar, per no patir. Entro pel lateral, paro davant del sortidor i un home amb barba de dos dies, pell arrugada, i amb veu ronca em demana si gas-oil o benzina, i quant en vull posar. M'omple el dipòsit mentre alhora arriba un altre cotxe que para al sortidor del costat. En el moment d'obrir-se la porta del cotxe, començo a veure unes cames llarguíssimes, imponents. Els segons comencen a alentir-se només allà on ella està, al meu darrera i als costats el temps segueix el seu ritme normal. El seu cabell morè i llarg oneja a cada pas sense tenir en compte la lentitud del temps, s'apropa a l’home de la gasolinera li llença les claus i li mana que l'ompli. I com si d'un anunci de Martini es tractés quan passa pel meu davant li vaig al darrera fins a entrar a l'establiment. Amb la porta al meu darrera ella se m’apropa, i allarga la mà com si em volgués agafar la cara, però passa de llarg per arribar al baldó i bloquejar la porta. S'enretira amb un somriure pervers. Ara és dirigeix a la caixa registradora que l'obre sense problemes i agafa tots els bitllets que pot. Es torna a acostar cap a mi, em dona un paper doblegat, treu el baldó i surt en direcció al cotxe, amb el dipòsit ja ple. Passa pel davant de l’home de la gasolinera, amb un somriure pervers, li fa un senyal, i quan entra al cotxe, la lentitud del instant desapareix i desapareix també ella a tota velocitat. Mentre jo torno al meu cotxe, pago la gasolina i me'n vaig mirant pel retrovisor com l'home de la gasolinera està entrant a l'establiment. El cor em batega ara més lentament però amb més força, i puc adonar-me'n que encara tinc el paper doblegat a la mà. L'obro i hi llegeixo un número de telèfon, una adreça, un dia i una hora. Què faré ?

l'aventura més breu

Vam jugar
a mirar-nos els ulls
i aguantar-nos el riure,
però tots dos vam perdre.

infern

A l'infern només s'hi entra per una porta, a vegades està amagada en forma de paraules, a vegades de pensaments, a vegades d'accions, de somnis, de il·lusions o de mentides, a vegades sembla una sortida i a vegades cançons.

la nova

Era el seu primer dia de feina, i l'havien convocada a una formació, com és normal i habitual. Duia un jersei de llana de coll alt i de color verd, ben arrapat, que li ressaltaven els seus ulls també de color verd. Per casualitat vam topar al llindar de l'escala, i amb un to de veu tremolosa però amb un posat de seguretat que li produïa el seu aspecte em va preguntar on estava la sala gran de reunions. Li vaig indicar amb tots els senyals possibles, amb un gran to de seguretat però un posat descuida't i insegur provocat també per la seva figura, excepcionalment esvelta, remarcada encara més per aquells talons d'agulla. Vaig intuir de seguida que era el seu primer dia, i ens vam acomiadar amb un somriure idèntic i simultani, com si ella hagués vist que jo havia descobert aquest fet, cosa que li provocava vergonya a ella, i una cert avantatge a mi. Acabat el dia un cotxe de luxe negre l'esperava a la porta, un home bastant més gran que ella li va fer un petó als llavis i li va obrir la porta perquè hi puges.

Ens els dies següents vam començar a coincidir a les classes d'anglès, en les reunions de projectes i el que més ens va apropar, coincidir en aquell bar amagat en un carreró sense sortida del poble del costat on jo hi anava per no trobar a ningú de la fàbrica. Allà ens vam fer amics, un dia rera l'altre. Allà vaig descobrir que ella no estimava a aquell home del cotxe negre de luxe, i allà vam descobrir que em vam començar a estimar. Molts mesos vam mantenir aquesta relació a la feina que continuava unes hores més tard en acabat. Ella s'ho havia manegat per que el seu marit no la vingués a recollir i poder passar així gairebé totes les tardes junts.

Jo no tenia cap cotxe esportiu ni cap tarja per cedir-li, no li pagava els sopar en restaurants selectes, ni la duia als millors auditoris, només anàvem al cinema, o menjar pizzes i torrades, a veure cervesa i a passejar per tots els parcs dels voltants. Però m'estimava a mi, i no calia que em digués que deixaria el seu marit per estar junts perquè jo ja sabia de sobres que això no podia passar. Ella portava dues vides, dues vides a les qual no podia renunciar. D'una d'elles potser en dubtava però la por li esvaïen aquests dubtes.

Així que tot va continuar igual, reunions, cafès, i tardes llargues que es feien curtes fins que un dia vaig topar a l'entrada de l'oficina amb aquella figura negra i alta, ben morena. De la topada se li van caure uns papers i uns bolígrafs i tots dos ens vam ajupir al mateix temps per recollir-ho, ens vam mirar al ulls i em va dir, perdona'm, és que avui és el meu primer dia, saps on estar la sala gran de reunions?

el nou

El nou no es tant nou com sembla, els cabells blancs el delaten, les formes se li comencen a insinuar, li agrada manar amb imperatiu, com es feia abans. Ja comença a tenir desavinences per culpa de les seves formes, potser no sap que ell és el nou, encara que mani més.Li haurien de fer un curset per aprendre a parlar en condicional i interrogatiu. Ni la seva alçada impressiona ni el seu to de veu de curset tampoc. Per tothom és difícil ser nou, ho sabem, i els canvis costen, també ho sabem, però a les persones se'ls ha de seduir i guanyar no pas posseir. Sinó tots hi sortiran perdent i qui sap si ell serà el que més.

em relaxa

Llevar-se quan encara tothom dorm, quan el Sol només treu l'ullet, i passejar-te pel costat de mar, d'una mar transparent on hi pots veure el peixos que es belluguen fent milers de voltes, com si estiguessin fent la primera gimnàstica del dia. Això em relaxa. Em relaxa, però només una estona, pujar al cotxe per anar a la feina, tancar bé les finestres i fer un crit, com si volguessis trencar els vidres i tot seguit posar la música ben alta. Em relaxa tornar ben tard a casa, cansat, si no hi ha núvols al cel i poder veure els estels, encara que faci fred. I llegir el capítol d'un llibre o un vers, i tancar els ulls, i somriure, perquè has acabat de pensar amb algú. Això també em relaxa.

somnis que es repeteixen

De ben matí, a la tardor, el Sol s'aixeca, amb un color de mandarina, de sota l'aigua, com si estigués moll. Has dormit a la sorra freda, i el primer que veus és la teva ombra. No has volgut tornar a casa aquesta nit per no sentir-te sol. I ella que t'esperava dormida al sofà amb les espelmes consumides, ha plorat tota la nit. I aquest matí quan s'ha despertat ha llençat per la finestra aquell llibre de poemes que tantes tardes la feien somiar i que tu li havies regalat. I quan te n'adones de l'hora que és i tornes a casa, els llibreters ja han obert els seus aparadors i et pares a fullejar un altre poeta, i te l'emportes embolicat amb el paper més car. I al tocar el timbre de la porta, ella s'ho repensa però t'acaba obrint, amb un petó a la galta li dones amb cara de perdó el teu regal. I ella plora davant teu i somriu alhora pel detall fins que el desembolica i veu el llibre, atura els plors i els somnis que havia llençat tornen a començar.

últim pessoa

Última estrofa del vers de Pessoa, AUTOPISCOGRAFIA.

"I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament."

A vegades un vers va bé per omlenar un buit, o un cor, o una ment...