Era el seu primer dia de feina, i l'havien convocada a una formació, com és normal i habitual. Duia un jersei de llana de coll alt i de color verd, ben arrapat, que li ressaltaven els seus ulls també de color verd. Per casualitat vam topar al llindar de l'escala, i amb un to de veu tremolosa però amb un posat de seguretat que li produïa el seu aspecte em va preguntar on estava la sala gran de reunions. Li vaig indicar amb tots els senyals possibles, amb un gran to de seguretat però un posat descuida't i insegur provocat també per la seva figura, excepcionalment esvelta, remarcada encara més per aquells talons d'agulla. Vaig intuir de seguida que era el seu primer dia, i ens vam acomiadar amb un somriure idèntic i simultani, com si ella hagués vist que jo havia descobert aquest fet, cosa que li provocava vergonya a ella, i una cert avantatge a mi. Acabat el dia un cotxe de luxe negre l'esperava a la porta, un home bastant més gran que ella li va fer un petó als llavis i li va obrir la porta perquè hi puges.
Ens els dies següents vam començar a coincidir a les classes d'anglès, en les reunions de projectes i el que més ens va apropar, coincidir en aquell bar amagat en un carreró sense sortida del poble del costat on jo hi anava per no trobar a ningú de la fàbrica. Allà ens vam fer amics, un dia rera l'altre. Allà vaig descobrir que ella no estimava a aquell home del cotxe negre de luxe, i allà vam descobrir que em vam començar a estimar. Molts mesos vam mantenir aquesta relació a la feina que continuava unes hores més tard en acabat. Ella s'ho havia manegat per que el seu marit no la vingués a recollir i poder passar així gairebé totes les tardes junts.
Jo no tenia cap cotxe esportiu ni cap tarja per cedir-li, no li pagava els sopar en restaurants selectes, ni la duia als millors auditoris, només anàvem al cinema, o menjar pizzes i torrades, a veure cervesa i a passejar per tots els parcs dels voltants. Però m'estimava a mi, i no calia que em digués que deixaria el seu marit per estar junts perquè jo ja sabia de sobres que això no podia passar. Ella portava dues vides, dues vides a les qual no podia renunciar. D'una d'elles potser en dubtava però la por li esvaïen aquests dubtes.
Així que tot va continuar igual, reunions, cafès, i tardes llargues que es feien curtes fins que un dia vaig topar a l'entrada de l'oficina amb aquella figura negra i alta, ben morena. De la topada se li van caure uns papers i uns bolígrafs i tots dos ens vam ajupir al mateix temps per recollir-ho, ens vam mirar al ulls i em va dir, perdona'm, és que avui és el meu primer dia, saps on estar la sala gran de reunions?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada