dijous, 15 de novembre de 2007

gasolina

Estic sortint de la ciutat quasi és mitjanit i la llumeta que indica que em queda poca gasolina s'acaba d'encendre, com que sé que no en trobaré cap altra fins arribar a casa, m'aturo a la que hi ha a la sortida i que està punt de tancar, per no patir. Entro pel lateral, paro davant del sortidor i un home amb barba de dos dies, pell arrugada, i amb veu ronca em demana si gas-oil o benzina, i quant en vull posar. M'omple el dipòsit mentre alhora arriba un altre cotxe que para al sortidor del costat. En el moment d'obrir-se la porta del cotxe, començo a veure unes cames llarguíssimes, imponents. Els segons comencen a alentir-se només allà on ella està, al meu darrera i als costats el temps segueix el seu ritme normal. El seu cabell morè i llarg oneja a cada pas sense tenir en compte la lentitud del temps, s'apropa a l’home de la gasolinera li llença les claus i li mana que l'ompli. I com si d'un anunci de Martini es tractés quan passa pel meu davant li vaig al darrera fins a entrar a l'establiment. Amb la porta al meu darrera ella se m’apropa, i allarga la mà com si em volgués agafar la cara, però passa de llarg per arribar al baldó i bloquejar la porta. S'enretira amb un somriure pervers. Ara és dirigeix a la caixa registradora que l'obre sense problemes i agafa tots els bitllets que pot. Es torna a acostar cap a mi, em dona un paper doblegat, treu el baldó i surt en direcció al cotxe, amb el dipòsit ja ple. Passa pel davant de l’home de la gasolinera, amb un somriure pervers, li fa un senyal, i quan entra al cotxe, la lentitud del instant desapareix i desapareix també ella a tota velocitat. Mentre jo torno al meu cotxe, pago la gasolina i me'n vaig mirant pel retrovisor com l'home de la gasolinera està entrant a l'establiment. El cor em batega ara més lentament però amb més força, i puc adonar-me'n que encara tinc el paper doblegat a la mà. L'obro i hi llegeixo un número de telèfon, una adreça, un dia i una hora. Què faré ?