Ves al contingut principal

gasolina

Estic sortint de la ciutat quasi és mitjanit i la llumeta que indica que em queda poca gasolina s'acaba d'encendre, com que sé que no en trobaré cap altra fins arribar a casa, m'aturo a la que hi ha a la sortida i que està punt de tancar, per no patir. Entro pel lateral, paro davant del sortidor i un home amb barba de dos dies, pell arrugada, i amb veu ronca em demana si gas-oil o benzina, i quant en vull posar. M'omple el dipòsit mentre alhora arriba un altre cotxe que para al sortidor del costat. En el moment d'obrir-se la porta del cotxe, començo a veure unes cames llarguíssimes, imponents. Els segons comencen a alentir-se només allà on ella està, al meu darrera i als costats el temps segueix el seu ritme normal. El seu cabell morè i llarg oneja a cada pas sense tenir en compte la lentitud del temps, s'apropa a l’home de la gasolinera li llença les claus i li mana que l'ompli. I com si d'un anunci de Martini es tractés quan passa pel meu davant li vaig al darrera fins a entrar a l'establiment. Amb la porta al meu darrera ella se m’apropa, i allarga la mà com si em volgués agafar la cara, però passa de llarg per arribar al baldó i bloquejar la porta. S'enretira amb un somriure pervers. Ara és dirigeix a la caixa registradora que l'obre sense problemes i agafa tots els bitllets que pot. Es torna a acostar cap a mi, em dona un paper doblegat, treu el baldó i surt en direcció al cotxe, amb el dipòsit ja ple. Passa pel davant de l’home de la gasolinera, amb un somriure pervers, li fa un senyal, i quan entra al cotxe, la lentitud del instant desapareix i desapareix també ella a tota velocitat. Mentre jo torno al meu cotxe, pago la gasolina i me'n vaig mirant pel retrovisor com l'home de la gasolinera està entrant a l'establiment. El cor em batega ara més lentament però amb més força, i puc adonar-me'n que encara tinc el paper doblegat a la mà. L'obro i hi llegeixo un número de telèfon, una adreça, un dia i una hora. Què faré ?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...