De ben matí, a la tardor, el Sol s'aixeca, amb un color de mandarina, de sota l'aigua, com si estigués moll. Has dormit a la sorra freda, i el primer que veus és la teva ombra. No has volgut tornar a casa aquesta nit per no sentir-te sol. I ella que t'esperava dormida al sofà amb les espelmes consumides, ha plorat tota la nit. I aquest matí quan s'ha despertat ha llençat per la finestra aquell llibre de poemes que tantes tardes la feien somiar i que tu li havies regalat. I quan te n'adones de l'hora que és i tornes a casa, els llibreters ja han obert els seus aparadors i et pares a fullejar un altre poeta, i te l'emportes embolicat amb el paper més car. I al tocar el timbre de la porta, ella s'ho repensa però t'acaba obrint, amb un petó a la galta li dones amb cara de perdó el teu regal. I ella plora davant teu i somriu alhora pel detall fins que el desembolica i veu el llibre, atura els plors i els somnis que havia llençat tornen a començar.
4 comentaris:
Si senyor una historia molt dura pero també molt maca.
M'ha encantat...una història molt realista. Aparentment dolça, però... jo li diria a la tia que l'home és una mica capullo... perquè la fa patir. Jo en conec molts d'aquests que primer te la foten i després tornen amb un regal.. jaja
doncs jo, d'ella, no hauria obert la porta.
Més que un llibre hauria d'haver-li regalat una bona excusa! No hi ha dret que ella hagi de patir d'aquesta manera. Estimar no és patir. Si algú em fes això, no ho tindria tan fàcil per tornar a entrar a casa! La història és maca, massa identificativa del que avui en dia és l'amor.
Publica un comentari a l'entrada