dimarts, 19 de febrer de 2008

ball

La setmana passada em va trucar la meva parella de ball per dir-me que s’havia fet mal al turmell i que estaria coma mínim dues setmanes de baixa. Així que de seguida vaig avisar al director de l’escola perquè em busqués una altra parella. El divendres mateix ja vaig anar a ballar amb parella nova, quins nervis vaig passar una estona abans. Em preguntava si seria rossa o morena, si li agradaria més la salsa o el tango, si vestiria exuberant o clàssica. Bé, tots el dubtes es van esvair en entrar al la sala. Cabell negre atzavara, esquena ample i espatlles primes, ulls encara més negres i penetrants, de la meva alçada, exòtica, tipus dona afganesa però occidentalitzada, no vaig endevinar d’on era amb aquell accent tant estrany, i no vaig gosar preguntar-li. Vam ballar i prou. Ballar sense parar, vam ballar després a la discoteca quan vam acabar de sopar, vam ballar pel carrer mentre l’acompanyava a casa, i vam ballar al ascensor, vam ballar al replà de casa i a la cuina, i al balcó... i és que aquestes coses passen si ets un amant de la música i el ball, perds el món de vista i accentues els sentits.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

I la nit es va acabar ballant i prou? Encara et faltaven habitacions per visitar...

elur ha dit...

oh... és que ballar és fantàstic.

estrip ha dit...

la nit es va acabar perquè es va fer de dia. Sembla una cançó això eh!