Ves al contingut principal

infusió de desig


infusióAvui mentre esperava a que la maria-lluisa, la camamilla i til•la és deixessin els seus aromes i propietats barrejades amb l’aigua, he vist el desig. He vist que el desig és com posar la infusió a punt, et pot agradar més o menys carregada, i la deixes més o menys minuts. Però dues coses són certes, si esperes poc, allà només hi haurà una aigua de color molt pàl•lid i si esperes massa potser si que tindrà un color molt maco i un sabor fort, però moltes de les coses de les quals em vull alimentar a través d’aquesta infusió s’hauran evaporat. Així que la infusió al seu punt, com el desig.

Comentaris

meta-dona ha dit…
El desig, estimat estrip, no el pots preveure de cap manera. Fins i tot, com menys el desitgis, més desig es tornarà, perquè és quelcom incontrolable, que et fa bullir per dins, que t'empeny amb l'altre i en contra seu... és això, desig en estat pur. Les sangs converteixen el seu ritme en un tempo vertiginós, les teves parts més íntimes et demanen més, i més i més... uahhhhhh, desig!!
XeXu ha dit…
Ostres noi, les teves metàfores són l'hòstia! D'on les treus aquestes similituds? Per que mai se m'acudeixen coses tan poètiques?
Nuri ha dit…
Bona metàfora de nou!

També si esperes massa, a part d'evaporar-se l'essencial, es refreda. clar que també hi ha qui agafa glaçons i es pren les infusions gelades...
iruNa ha dit…
Una gran metàfora del desig!! Un post genial, de veritat... molt poètic. Quan em vas dir que escriuries sobre el desig no m'imaginava que ho fessis d'aquesta manera, m'ha agradat moltíssim!
meta-dona ha dit…
M'agrada llegir la descripció de l'estrip en el seu intent de "descric-pció"...
estrip ha dit…
meta-dona, jo crec que el desig es pot controlar, tots els desigs, i a més potser es pot gaudir més si es controla. Ara també pots decidir tenir quan vols que sigui incontrolable. Aquí està la gràcia potser.

XeXu, va ser l'efecte de les herbes aquestes, segons deia l'etiqueta, era camamilla, til·la i maria-lluisa. No sé si es poden barrejar?

I Nuri, molt bona, freda i tot, i amb gel, però primer s'ha d'escalfar al seu punt.

Iruna, m'alegro haver-te sorprès.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…