La vida és una llàgrima que mulla i resseca la parpella, que regalima per la galta acariciant un llavi, que salta vertiginosament des de la barbeta fins a un pit i continua el seu camí, deixant un traça humida que provoca calfreds quan l’alè hi toca. Una llàgrima que camina fins fer encongir el melic a resultes de les pessigolles i que es confon i es fon alhora, amb un crit, que neix de les estranyes del dolor i del plaer.
Una llàgrima també és menuda:
Una llàgrima també és menuda:
6 comentaris:
Potser la similitud està amb que la vida també cau, o decau, i va tocant-ho tot al seu pas.
Per què sempre que acabo de llegir els teus escrits, em dic: Carai!
Pessigolles,
e.
no home no, la vida no cau ni decau. es fon en un crit de plaer.
e, que tens pessigolles ? una paraula molt agradable eh!
us desitjo que us facin moltes pessigolles.
Salut!
preciós estrip... una manera molt bonica de veure-ho.
:*)
Ara reivindic la meva identitat. Quan la tengui, començaré a reivindicar els meus sentiments.
hola estrip, és el primer dia que entro al teu blog i tot i que volia deixar alguna paraula al primer post que he llegit (el del 18/03), no he pogut parar de llegir i he arribat fins aquí.
Potser aquest comentari no el llegeixes mai, però mira, de sobte la "llàgrima" m'ha fet pensar en una llàgrima que una nit em va despertar.
Era la nit abans d'una inauguració, tb al febrer, i jo tenia tantes coses al cap que no havia tingut temps de pensar en algú que no podia venir a la festa.
Però dormint es veu que sí que hi vaig pensar, i una llàgrima em va lliscar per la galta fins posar-se dins l'orella i això em va despertar. Com si em volgués fer recordar, així fluixet, a cau d'orella...
M'agrada el teu blog, em sembla que segueixo llegint una estona més. Pq ara de sobte m'he posat trista i segur que uns posts més i ja somric. :-)
Publica un comentari a l'entrada