Ves al contingut principal

a la muntanya entre setmana

Les sortides a la muntanya entre setmana són més emocionants perquè vas amb la mentalitat que no et trobaràs a ningú i qualsevol persona amb qui topes esdevé una sorpresa, la qual et pot generar por depenent del seu aspecte.

Però bé, en aquest cas, tot el contrari, després de travessar un riu sec amb uns pedrots gris-verdosos que m’arribaven a l’alçada de la cadera, el que feia molt fatigós travessar-lo, m’he endinsat en un tros de bosc molt diferent al que havia trobat fins aleshores. Semblava un bosc fet a mida, arbres idèntics de color, de branques, d’alçada, amb el mateix espai entre ells, com si una màquina ho hagués creat. He caminat un minuts per aquest espai perfecte, i sense voler he topat amb una branca caiguda d’un d’aquests arbres i me n’he anat de panxa a terra. Abans d’aixecar-me, he aixecat la mirada la qual s’ha topat amb unes sandàlies vermelles on començaven a pujar un cames llarguíssimes i fines, i on a mitja cuixa desconeguda he començat a veure un faldilleta de roba que acabava en una cintura de corbes perfectes que vestia una brusa de color blanc ben cenyida i semitransparent. M’he començat a posar dret i els ulls continuaven explorant aquella figura. Neguitós he passat per davant d’uns mugrons que per la suavitat de la brusa s’afilaven amb el seu contacte, i més amunt uns llavis vermells de cireres del bosc em somreien. Finalment els ulls i els cabells on m’hi reflexava i m’hi enlluernava alhora.

De sobte, m’ha posat una mà al cap per evitar que m’acabés d’aixecar, i ella s’ha agenollat i s’ha posat a la meva alçada, m’ha fet un petó al front i m’ha dit que no m’havia fet res. Ens hem aixecat alhora, agafats d’una mà, mentre amb un altre somriure em deia que la seguís. Una mica més enllà s’ha acabat el bosc i hem entrat en un prat d’uns gira-sols que ens guanyaven en alçada, i corríem i rèiem agafats de la mà, fins que s’ha aturat, m’ha fet una carícia amb els seus llavis vermells de cireres del bosc al palmell de la mà, i ens hem ajagut sota aquells gira-sols que ens feien ombra. Mica en mica, la roba ha quedat penjada de les branques d’aquelles flors i ens queien pètals sobre els nostres cossos. Així fins a la vesprada i coberts totalment de pètals grocs.

El crit d’un mussol em fa tornar la raó i en fa reflexionar, amb la suor freda i seca que em començava refredar, m’aixeco i vaig collint la roba entre un gira-sol i un altre, distret ara de la seva atenció em vesteixo i quan vull veure si encara somica, ha desaparegut. Em vesteixo a corre-cuita i començo córrer abans la nit sigui negra del tot, fins que arribo al camí. Per sort un tractor que devia tornar a casa em veu, i m’acosta fins a la carretera on havia deixat el meu cotxe. Abans d’arrencar em quedo deu minuts quiet sense pensar, sona una alarma i veig un rètol gran davant meu que diu “game over”, així que em trec les ulleres aquelles tant estranyes i me’n vaig.

Comentaris

XeXu ha dit…
Oh, és que cada cop fan els jocs més realistes, i amb arguments més estranys... Un final sorprenent!
Vier ha dit…
Alça, i quin joc és aquest? O millor encara, per on cau el bosquet?

M'ha agradat llegir-te!
Nuri ha dit…
Si a la passio per la muntanya hi afegeixes la passio per una persona, es el millor que et pot passar...
estrip ha dit…
és la "virtual realitat". No la confonguéssim pas amb la seva cosina-germana "realitat virtual"

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…