a la muntanya entre setmana

Les sortides a la muntanya entre setmana són més emocionants perquè vas amb la mentalitat que no et trobaràs a ningú i qualsevol persona amb qui topes esdevé una sorpresa, la qual et pot generar por depenent del seu aspecte.

Però bé, en aquest cas, tot el contrari, després de travessar un riu sec amb uns pedrots gris-verdosos que m’arribaven a l’alçada de la cadera, el que feia molt fatigós travessar-lo, m’he endinsat en un tros de bosc molt diferent al que havia trobat fins aleshores. Semblava un bosc fet a mida, arbres idèntics de color, de branques, d’alçada, amb el mateix espai entre ells, com si una màquina ho hagués creat. He caminat un minuts per aquest espai perfecte, i sense voler he topat amb una branca caiguda d’un d’aquests arbres i me n’he anat de panxa a terra. Abans d’aixecar-me, he aixecat la mirada la qual s’ha topat amb unes sandàlies vermelles on començaven a pujar un cames llarguíssimes i fines, i on a mitja cuixa desconeguda he començat a veure un faldilleta de roba que acabava en una cintura de corbes perfectes que vestia una brusa de color blanc ben cenyida i semitransparent. M’he començat a posar dret i els ulls continuaven explorant aquella figura. Neguitós he passat per davant d’uns mugrons que per la suavitat de la brusa s’afilaven amb el seu contacte, i més amunt uns llavis vermells de cireres del bosc em somreien. Finalment els ulls i els cabells on m’hi reflexava i m’hi enlluernava alhora.

De sobte, m’ha posat una mà al cap per evitar que m’acabés d’aixecar, i ella s’ha agenollat i s’ha posat a la meva alçada, m’ha fet un petó al front i m’ha dit que no m’havia fet res. Ens hem aixecat alhora, agafats d’una mà, mentre amb un altre somriure em deia que la seguís. Una mica més enllà s’ha acabat el bosc i hem entrat en un prat d’uns gira-sols que ens guanyaven en alçada, i corríem i rèiem agafats de la mà, fins que s’ha aturat, m’ha fet una carícia amb els seus llavis vermells de cireres del bosc al palmell de la mà, i ens hem ajagut sota aquells gira-sols que ens feien ombra. Mica en mica, la roba ha quedat penjada de les branques d’aquelles flors i ens queien pètals sobre els nostres cossos. Així fins a la vesprada i coberts totalment de pètals grocs.

El crit d’un mussol em fa tornar la raó i en fa reflexionar, amb la suor freda i seca que em començava refredar, m’aixeco i vaig collint la roba entre un gira-sol i un altre, distret ara de la seva atenció em vesteixo i quan vull veure si encara somica, ha desaparegut. Em vesteixo a corre-cuita i començo córrer abans la nit sigui negra del tot, fins que arribo al camí. Per sort un tractor que devia tornar a casa em veu, i m’acosta fins a la carretera on havia deixat el meu cotxe. Abans d’arrencar em quedo deu minuts quiet sense pensar, sona una alarma i veig un rètol gran davant meu que diu “game over”, així que em trec les ulleres aquelles tant estranyes i me’n vaig.