dimecres, 27 de febrer de 2008

boira

Aquest matí arran de mar no hi havia mar i tampoc no hi havia Sol, així que he sortit a buscar-lo. Diuen que les persones que viuen molts anys a tocar del mar, el trobaran a faltar sempre, i avui per mi era sempre, així que he agafat el cotxe i m’he enfilat per damunt de la boira. Al horitzó des d’un puig petitet i sense nom de la costa brava, he trepitjat la roca que també enyoro amb facilitat, i he intentat veure o intuir el mar, que es deixava veure entre la cortina blanca, en un punt entre Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols.

5 comentaris:

elur ha dit...

Enmig la boira,
en un moment de pau
es veu el mar.

:*)

elur ha dit...

No acostumo a fer-ho mai, de fet no m'agrada gaire, però en llegir-te m'ha vingut aquest haikú. Espero que no et faci res que te'l deixi de comentari.

bona nit!

XeXu ha dit...

Què té el mar que lliga tant a les persones? A mi no m'ha lligat mai, i això que fa més de 20 anys que estiuejo en un lloc amb una bona platja.

estrip ha dit...

Gràcies elur, preciós. és tot un detall de part teva.

no sé què té, xexu. Anava a dir magnetisme, però faig el joc de paraules i li podriem dir marnestisme.

Nuri ha dit...

Es bonica la boira a la Costa Brava, ja que no hi estem gaire acostumats...