Lligat el cinturó amb delicadesa com si aquí comences tot, es dirigeix descalç, on es concentra tothom, fa la salutació de respecte i d’educació pertinents, i es posa a escalfar, sobretot la zona dels abductors i els genolls que és on arrossega molèsties últimament. Tots els moviments ben conscients, com si fossin els últims que fa. A la panxa aguanta els nervis, fins i tot quan criden el seu nom.
El fan entrar, saluda i comença la lluita. A les venes ja hi corre més adrenalina que sang, i la respiració és més ràpida i més sonora que mai, i encara més, per culpa del protector bucal que estrena el qual no s’ha ajustat bé. Sap que ha d’esperar i estudiar, controlar la respiració i no pensar en res. De sobte ha d’esquivar un cop de peu que li anava a l’orella dreta seguit d’un altre que anava a l’esquerra. Se n’adona de la velocitat del contrari i continua a la defensiva, amaga un cop de puny amb la dreta i tot seguit ha d’esquivar un contraatac que quasi li enganxa a la boca del estómac. Torna a la defensiva i esquiva dos cops de peu més i mentre l’adversari encara està posant el peu a terra li enganxa l’altre de tal manera que el desequilibra el fa caure a terra i li marca un cop a la galta esquerra que li val un punt.
El combat es reinicia i encara cofoi per el punt aconseguit, l’altre li torna a enviar una cop de peu, aquest cop directe a l’estómac, que el fa caure a terra i que li suposa un punt en contra. Aquest cop li han fet sortir els nervis que li quedaven, s’enfada com mai s’havia enfadat per haver-se descuidat i això mateix li diu al seu enemic amb una mirada enrogida i ben dirigida que si també les puntuessin aquesta bé valdria tot el combat.
I tornem-hi, els dos saltant i esquivant-se cops mútuament durant uns segons que semblen hores, aleshores l’àrbitre senyala que falten trenta segons per acabar, i mentre veu que l’altre es despista amb el so del xiulet, li engalta i torna un cop de peu a l’alçada del pit que l’envia tres metres enrera just al límit de la zona reglamentaria. L’altre es queda a terra que no es mou, amb la mà al pit i respirant profundament, per un moment creu que s’ha passat i que el desqualificaran, però al noi que és a terra abatut li demanen si es troba bé, per si ha d’entrar el metge, però s’aixeca i fa que sí amb el cap, es troba bé. El combat s’ha aturat i el jutge principal aixeca el braç i marca un punt més.
Queden només vuit segons i només ha d’esperar, no es pot descuidar com abans, que rebre un cop és qüestió d’un parell de segons, així que quan es torna a iniciar fa veure que va al atac, però després és fa enrera i guanya uns segons, l’altre però ve com una moto a la cerca de l’empat però decideix sortir-se dels límits expressament. Falten tres segons, li marquen una amonestació i si ho torna a fer li trauran un punt.
Hi tornen, dos, un s’ha acabat. Ha guanyat, és saluden, és donen la mà, saluden als jutges i tornem-hi, el combat no s’ha acabat, no ha d'abaixar la guàrdia, demà a la feina serà pitjor, aquella reunió, aquell informe, aquella cadira...
El fan entrar, saluda i comença la lluita. A les venes ja hi corre més adrenalina que sang, i la respiració és més ràpida i més sonora que mai, i encara més, per culpa del protector bucal que estrena el qual no s’ha ajustat bé. Sap que ha d’esperar i estudiar, controlar la respiració i no pensar en res. De sobte ha d’esquivar un cop de peu que li anava a l’orella dreta seguit d’un altre que anava a l’esquerra. Se n’adona de la velocitat del contrari i continua a la defensiva, amaga un cop de puny amb la dreta i tot seguit ha d’esquivar un contraatac que quasi li enganxa a la boca del estómac. Torna a la defensiva i esquiva dos cops de peu més i mentre l’adversari encara està posant el peu a terra li enganxa l’altre de tal manera que el desequilibra el fa caure a terra i li marca un cop a la galta esquerra que li val un punt.
El combat es reinicia i encara cofoi per el punt aconseguit, l’altre li torna a enviar una cop de peu, aquest cop directe a l’estómac, que el fa caure a terra i que li suposa un punt en contra. Aquest cop li han fet sortir els nervis que li quedaven, s’enfada com mai s’havia enfadat per haver-se descuidat i això mateix li diu al seu enemic amb una mirada enrogida i ben dirigida que si també les puntuessin aquesta bé valdria tot el combat.
I tornem-hi, els dos saltant i esquivant-se cops mútuament durant uns segons que semblen hores, aleshores l’àrbitre senyala que falten trenta segons per acabar, i mentre veu que l’altre es despista amb el so del xiulet, li engalta i torna un cop de peu a l’alçada del pit que l’envia tres metres enrera just al límit de la zona reglamentaria. L’altre es queda a terra que no es mou, amb la mà al pit i respirant profundament, per un moment creu que s’ha passat i que el desqualificaran, però al noi que és a terra abatut li demanen si es troba bé, per si ha d’entrar el metge, però s’aixeca i fa que sí amb el cap, es troba bé. El combat s’ha aturat i el jutge principal aixeca el braç i marca un punt més.
Queden només vuit segons i només ha d’esperar, no es pot descuidar com abans, que rebre un cop és qüestió d’un parell de segons, així que quan es torna a iniciar fa veure que va al atac, però després és fa enrera i guanya uns segons, l’altre però ve com una moto a la cerca de l’empat però decideix sortir-se dels límits expressament. Falten tres segons, li marquen una amonestació i si ho torna a fer li trauran un punt.
Hi tornen, dos, un s’ha acabat. Ha guanyat, és saluden, és donen la mà, saluden als jutges i tornem-hi, el combat no s’ha acabat, no ha d'abaixar la guàrdia, demà a la feina serà pitjor, aquella reunió, aquell informe, aquella cadira...
1 comentari:
El curro acostuma a ser un combat diari, la diferencia està en que sempre acaba guanyant el patró.
Publica un comentari a l'entrada