Ves al contingut principal

amor embotellat

No hi ha res més borrós en l’amor, que dos nois quasi en coma etílic, abraçats en un portal dient-se que s’estimen.

Potser feia una estona li deien t’estimo a una botella.

Comentaris

Striper ha dit…
El Alcohol es mal company !!!
Núr ha dit…
L'amor intoxicat d'alcohol... és amor de veritat?
Rita ha dit…
Tot depèn... Si són amics, potser sense la beguda no s'ho diuen mai. Les dones ens ho diem més, sense beure i tot. :-)
XeXu ha dit…
D'això se'n diu 'exaltació de l'amistat', i és una de les fases de la borratxera, que acaba amb 'pèrdua de la verticalitat', és clar.
La Gioconda ha dit…
Nois...homes...junts??

Han canviat molt les coses per aquí...o poder no tant.
Cesc ha dit…
El que importa és el que sents i si estimes estimes amb alcohol o sempre oi? ai quin mal ens fan aquests líquids jeje
instints ha dit…
jo també penso que als homes els hi costa més (i estic generalitzant molt) dir-se aquestes coses. Potser sí que l'alcohol ajuda. Jo ho dic sovint als meus amics, però quan porto copes de més tb ho dic més encara jeje.
iruNa ha dit…
L'alcohol fa que tot es torni borrós, tant l'amor com les imatges, la realitat, els que ens envolten... Em sembla que tots sabem quins són els efectes d'aquesta substància i en més d'una ocasió ens hem trobat més del revés que del dret per culpa d'ella. Però reconec que, tot i haver passat per situacions semblants, sempre se'm trenca el cor quan veig escenes com les que descrius al post.
elur ha dit…
borrós per l'efecte de l'alcohol, suposo...
robadestiu ha dit…
pel que es veu, a l'amor no li va agradar quedar atrapat dins una ampolla d'alcohol, i un cop se'l van beure va tornar a sortir.
estrip ha dit…
ai l'alcohol, quina droga. Quanta raó teniu. Mala companyia!
Desinhibeix? frustra? exalta? ....
fada ha dit…
Les poques borratxerres que he agafat em van donar per plorar i no per riure i com que no era gens divertit doncs no em vaig tornar a emborratxar més.
menta fresca ha dit…
poder si que en petita dosi pot servir per desinhibir.
sé que els que en depenen els exalta el seu propi ego però desprès ve la frustació, la solitut i tornen a començar, aixì dons mai para la roda i llavors tot ho fa malbé.
iruNa ha dit…
Jo diria que les tres coses... i moltes més! la qüestió és que, com tot, en excés no és gens bo!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…