diumenge, 31 d’agost de 2008

lluny i aprop

Encara que ho amagui ella està buscant el pare del seus fills, encara que ho amagui ella està buscant no pas estimar sinó una forma de vida. Ella amb els trenta ja complerts no vol compartir les seves inseguretats, perquè només son seves. Ella vol algú per apaivagar aquesta sensació de vida difícil i pensa que amb algú que li doni més status que amor, podrà passar la resta dels dies. Vol una família només perquè l’entorn li ho demana, perquè tindrà una cosa menys per preocupar-se. Busca un vida exterior i no sap que de vida ja en té una i que ha d’aprendre a compartir. I ell? Ell és un idealista i es pensa que l’amor és l’elixir de la vida i busca un amor molt lluny i no sap que l’amor el té més a prop. A veure si aprèn a abraçar-lo!

22 comentaris:

Cesc ha dit...

De vegades passa oi? la gent té unes creençes i creu que fer el que fa tothom és el què ha de fer, però no és així... espero que per ser feliç en al seva vida no ho faci i abraçi l'amor de veritat.

XeXu ha dit...

Aquesta noia s'equivoca. Podries explicar-li quins són els seus errors? Segur que ho faries molt bé, i que ja t'estaria bé mostrar-li un altre camí.

mar ha dit...

tots dos equivocats?
trobaran l'amor quan deixin de buscar-lo...

Jordi Casanovas ha dit...

és difícil convergir quan no se sap on fer-ho

Tirai ha dit...

Oh! My God! Dur amb la noia, però molt encertat. Vull dir que potser parles d'una noia concreta, però moltes ens hi podem sentir reflectides! M'he quedat flipant, tot i que, no tot es pot adaptar a mi, déu n'hi do el que hi ha. Sobretot aquest tros: "Ella vol algú per apaivagar aquesta sensació de vida difícil".

Striper ha dit...

A vegades no veiem mes alla dels nassos.

menta fresca ha dit...

Glups!
mala combinació...
Hi ha coses que no s'aprenen...

elur ha dit...

Tinc una amiga que va fer tots els possibles per arribar als trenta casada i buscar un fill, perquè era el que "tocava" fer, que es veu que ja tenim una edat. Ara en té 34, està casada i amb un nen preciós, però ja no somriu com abans.
Jo quasi que sóc tan idealista com ell...

estrip ha dit...

cesc, a vegades es fa més cas a l'entorn, i això no pot ser bo.

xexu, no no, suposo que això ho ha de descobrir un mateix.

mar, es possible.

jordi, si en mon diferents costa trobar-se.

tirai, bé si algú si sent reflectit. Vol dir que son coses habituals, no?

striper, ben cert.

menta fresca, mala combinació i de les que deixa ressaca si te la prens.

elur, espero que la teva amiga somrigui igualment. Visca els idealistes!

elur ha dit...

Tinc una altra amiga que tenia l'amor a tocar i un dia va decidir abraçar-lo, sense cap pressa ni pressió, només perquè va voler fer-ho. I ara somriuen tots dos més que mai.
Potser no és ser idealista... potser...

Menxa ha dit...

A vegades som ella i a vegades som ell. En aquest cas mai sé cap on cau la balança.

Un petó persona-no-ceba (ji,ji,ji :D)

robadestiu ha dit...

carai, aquest parell, així d'entrada, sembla difícil de lligar, sí. Recorda aquells altres, orxata i frau, mèrits i jubilats ;-)

Joana ha dit...

Potser tots dos haurien d'escoltar el cor.Encara que a vegades també ens traiciona. Només amb el temps t'adones de les equivocacions i els encerts...i encara ! ;)

Rita ha dit...

No sé si tenen massa futur. De tenir-lo, si no canvien, el veig una mica grisot la veritat.

instints ha dit...

Jo això no ho veig garie clar... està clar que a l'amor de veritat les persones es troben. Molt diferent de quan dos persones volen trobar l'amor.

Núr ha dit...

...ella em fa tanta llàstima...

Clint ha dit...

això sí que és real!

fada ha dit...

Davant de casos com aquests només una intervenció màgica podria solucionar el tema, però des de la poció d'amor que va unir tan desgraciadament Tristany i Isolda, que les fades no belluguem un dit. Així que val més tenir bons amics a prop que t'ajudin a veure les coses com són.

rits ha dit...

Tela!
Veritats a cabassos en aquest post!

Els dos, tan diferents i alhora tan semblants. Tard o d'hora les persones que fan o desfan només perquè és el què toca acaben, o bé adonant-se que s'equivoquen i que poden començar de nou, o bé tenint una vida buida en el seu interior.

Alhora, estar enamorat de l'amor és complicat... ais!!

Hauria de confessar que en algún aspecte (tan d'ell com d'ella) m'hi he sentit aprop.

estrip ha dit...

elur, amigues de tots colors. Que distreta que deus estar.

menxa, molt bé, suposo que cal passar per tot. Ja trobaràs el teu equilibri, no? ceba? m'has dit ceba?

robadestiu, recordo recordo. Un bon lligam!

joana, el cor? o potser el ventre.

rita, no em sembla que no.

instints, jo tampoc.

núr, compassió dona que és millor!

clint, amb un cervesa potser ho arreglarien!

fada, o sigui que el dia que et necessiti per un encanteri no m'ajudaràs. vale, vale!!

rits, si noia, tela marinera! c'est la vie!

Núr ha dit...

sí, segurament la compassió és millor, prò el problema precisament és aquest, que no em desperta pas compassió, sinó que em fa molta llàstima... per això no vaig allargar-me gaire, perquè el sentiment que m'inspirava era molt lleig... :/

menta fresca ha dit...

Estava pensant però que tot són formes de viure perfectament acceptables si a un li estan bé...
o si a dos els hi està bé...