Ves al contingut principal

ser

De sobte me’n adono que ser i res són la mateixa cosa si no t’importa llegir-ho del dret o del revés. Que el ego no ens deixa entrar en el ser i ens sotmet al no-res. Que estar sempre sota una llum confortable ens atrofia el valor i que entrar dins la teva ombra no ha de fer-te por, perquè es teva.

Comentaris

menta fresca ha dit…
i això dons, que te n'ha fet adonar d'això? entrar dins la propia ombra si que en fa de por i molta, malgrat sigui la teva, i sobre tot si ho has de fer tot sol, que la majoria de vegades és l'únic camí per avançar.
Rita ha dit…
Breu, però intens. Tens una gran habilitat per lligar poques paraules donant-les-hi molt sentit. Et felicito!
Ah, i ben cert això que dius. :-)
e ha dit…
No m’importa llegir-ho des de terra o des del cel, però de vegades caldria enganyar al res per ser més.
estrip, a partir de demà hauré de fer vacances de les teves reflexions. La d’avui es mereix un raconet a la meva maleta.
Genial.
En tornar, espero trobar-ne un altre grapat.
Striper ha dit…
Mentres no no s'arribi a no ser res.
XeXu ha dit…
Si 'ser' és l'invers de 'res', perquè es llegeixen a la inversa, llavors no-res és equivalent a ser?
elur ha dit…
per ser, s'ha de no-ser; de la mateixa manera que diuen que per no-ser primer s'ha de ser...

els jocs d'ombres no ens haurien de fer por mai, ja que si hi ha ombres vol dir que hi ha llum.
iruNa ha dit…
Entrar dins la teva ombra no ha de fer por, és cert... però quedar-s'hi massa temps no és bo perquè acabes per perdre la llum. L'ego és molt dolent, és justament la part fosca de nosaltres mateixos que no ens ajuda ni a entendrens ni a ser el que realment sóm. Les coses poden llegir-se de moltes maneres i també es poden tragiversar de tal forma que el ser acabi en un no res. Tot depen de nosaltres.
un post genial estrip!
Núr ha dit…
M'ho he hagut de llegir dos cops per acabar-ho d'entendre, prò ja està!

M'ha agradat moltíssim la darrera frase que entrar dins la teva ombra no ha de fer-te por, perquè es teva. aix, que n'és, de certa!
Jordi Casanovas ha dit…
Res i ser, no me n'havia adonat
Cesc ha dit…
Ara ho ahs dit, la teva ombra és teva, no t'ha de fer por..
fada ha dit…
El que ha de fer més por és esdevenir l'ombra d'algú, oi? Petons.
robadestiu ha dit…
Si et poses "sota" una llum sempre acaba apareixent una nova ombra. Potser com més intensa és la llum, més ho és la ombra.

Però si trobes una mica de llum "dins", això pot fer desaparèixer o minvar una mica la ombra, la por i l'ego (que diria que tots tres van força lligats. Difícils separar-los)

No? o què?... un tema complicat.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…