Encara que el temps no em deixi escriure les paraules que em fan somiar cada dia, continuo llegint versos de desconeguts que els han perdut, i continuo emocionant-me quan la lluna desprèn tanta llum com la d’avui, encara que només la pugui observar des de la finestra del cotxe en marxa. Les presses em criden com les sirenes cridaven Ulisses i em lligo ben fort a la lentitud. Perquè sé que les rimes m’esperen fidels per explicar l’odissea d’aquesta brillantor mortal que em reflexa un camí.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
23 comentaris:
Un text curt, però les seves paraules, com sempre ben descrites i plenes de sentiments, m'agrada :)
saps què?
just avui he acabat La lentitud, de Milan Kundera, i també avui m'he fixat en com era de maca, la lluna plena i he pensat que tots segurament estavem mirant la mateixa lluna.
Cada dia m'agrada més el teu blog. Tinc curiositat per saber qui ets, què fas...alguna pista?
I jo, com tantes vegades em passa, em quedo sense paraules per poder comentar això que és poesia... M'agrada molt...
Al final no has respost a l'endevinalla del post anterior, però com aquest post comença amb que el temps no et deixa escriure... i les presses et criden. I m'agrada llegir-te perquè mai sé per on sortiràs. Ets molt original
Malgrat les presses encara has trobat les rimes per fer-nos somniar als que et llegim. No deixes mai d'emocionar-te el veure la lluna!!!
Ahh!! Gràcies pel comentari que m'has deixat...
Un petó per tu també.
A mi m'agrada tenir un cami i caminar sigui com sigui.
"...em lligo ben fort a la lentitud." Les teves paraules, tot i les presses, són exquisides. M'encanta com escrius! :-)
Què és el que t’apressa el dia a dia?
Lliga’t ben fort a la lentitud, poeta!
El repte està en aconseguir el que deies en el post anterior malgrat les presses...
"Que sempre he fet el que he volgut amb tu..."
com deia algun altre poeta: "vísteme despacio que tengo prisa..."
un post preciós. un petó de bon dia!
I sembla que ella no en tingui de pressa, a intervals, continua...
poc a poc i bona lletra!
les temptacions malicioses no porten a cap bon port!! encara que siguin sirenes...
doncs jo no he vist la lluna aquesta nit, però tal i com ho descrius tot l'acabo de veure.. m'ha agradat molt!!!
un escrit molt bonic. Continuarem llegint els versos perduts dels desconeguts, si els vols compartir. Bona nit de lluna plena
preciós escrit...
m'agrada...
llegir versos perduts de desconeguts...
i lligar-me ben fort a la lentitud...
la lluna? preciosa... convida a llegir i escriure en un paradís sense temps...
un petó
el temps d'escriure le sparaules segur que arribarà, no pateixis. L'important és no parar d'acumular emocions i sensacions.
Jo l'he vist aquest mati en marxar cap a la feina, en menys de 10 minuts s'ha amagat darrera uns edificis i semblava que haguessin ences les llums d'un camp de futbol, no se si es que la veia tant aprop però m'enlluernava.
Per sort ningu ens pot treure, encara, el plaer de contemplar un espectacle tant màgic.
Petons!!!!
Quan era petita mirava la lluna, com em seguía, tan si m'aturava, corria o m'amagava... he recuperat aquells moments llegint-te.
Gràcies
avui precisament a la contraportada de La Vanguardia parlen del les presses i del temps.
Ja vaig que quasi tothom mira és a la lluna de tant en tant, ben fet!
Merci
Ostres. Jo la lluna tant sols la miro cap al tard quan encara hi ha molta llum i no brilla gaire... tot i que hi penso molt!! A vegades fins i tot hi somio.
El teu text és genial. Suposo que no fa falta ni que t'ho digui. A més, veig que per aquí dalt tenen curiositat per saber alguna cosa de tu. Ben bé em passa el mateix. Tot i que el teu misteri encara dóna més encant al que escrius, tot s'ha de dir, je, je!!
Espero que aquesta falta de temps no et duri gaire!!!
No sé com m'ho faig però cada cop que vinc aquí escric la Bíblia... perdona'm! ;)
Doncs jo me n'aniria seguint el camí de les rimes per arribar als estels, que segur que hi porten. Un petó.
Jo també he mirat la lluna pensant rimes impossibles que després he oblidat...
Publica un comentari a l'entrada