Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: febrer, 2008

un bany

Aquest matí mentre esmorzava i el Sol anava escalfant el menjador, entre mos i mos em quedava immòbil mirant a el cel, sentint aquella escalfor d’hivern tan agradable. Avui ja es veia que el dia seria clar, malauradament per les reserves d’aigua que tant necessitem He sortit al balcó, no feia fred, i he sentit la calma de la mar a les orelles amb unes veus que semblaven de sirenes. És hivern i la mar em crida, m’he dit. No fa gaire fred, i comencen a néixer dins meu unes ganes immenses de capbussar-me. Ho deixo tot obert de bat a bat mentre enllesteixo les primeres tasques del matí, acabar-me el suc de taronja amb llimona, fer uns estiraments per desencarcarar-me de la son que encara em queda, llegir el correu i respondre’n alguns i acabar alguns documents que vaig deixar a mitges ahir. Però entre frase i frase encara sento el cant de les sirenes, em sento ben bé com l’Ulisses, tot i que jo no em lligaré pas a la cadira. Així doncs acabo decidint que em donaré el meu primer bany de l’…

boira

Aquest matí arran de mar no hi havia mar i tampoc no hi havia Sol, així que he sortit a buscar-lo. Diuen que les persones que viuen molts anys a tocar del mar, el trobaran a faltar sempre, i avui per mi era sempre, així que he agafat el cotxe i m’he enfilat per damunt de la boira. Al horitzó des d’un puig petitet i sense nom de la costa brava, he trepitjat la roca que també enyoro amb facilitat, i he intentat veure o intuir el mar, que es deixava veure entre la cortina blanca, en un punt entre Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols.

circ

Per tornar a casa he passat pel costat de l’esplanada on s’instal•la sempre el circ, no he pogut evitar apropar-m’hi per veure si veia algun animal o algun pallasso, o una d’aquelles gimnastes que s’enfilen per cordes, barres i cortines. M’he apropat més i més, després d’esquivar un guarda de seguretat m’he amagat rera una caravana i m’he arrossegat per sota d’una tanca a un metre escàs d’una gàbia de serps i altres rèptils. He aconseguit arribar fins a la lona aquesta tan típica dels circs, he fet una escletxa d’entre les cortines vermelles i he vist una cosa que no havia vist mai, una barreja de pallasso, animal i home, n’hi havia dos asseguts en unes cadires i entre mig una mena de domador encorbatat. Una d’aquestes estranyes bèsties feia anar la mà picant contra la taula en forma de bec d’ocell i anava repetint “–Mire usted, mire usted”, i l’altre estranya bèstia de celles punxegudes i ulls clars repetia “–Apoyaré! Apoyaré!”. Després sortint he vist en un cartell que no sé quin di…

llàgrima

La vida és una llàgrima que mulla i resseca la parpella, que regalima per la galta acariciant un llavi, que salta vertiginosament des de la barbeta fins a un pit i continua el seu camí, deixant un traça humida que provoca calfreds quan l’alè hi toca. Una llàgrima que camina fins fer encongir el melic a resultes de les pessigolles i que es confon i es fon alhora, amb un crit, que neix de les estranyes del dolor i del plaer.

Una llàgrima també és menuda:

al límit

Vaig una mica per sobre de la velocitat permesa i passant a un altre vehicle, de sobte veig unes llums al darrera que em fan senyals, un cotxe vol passar, però jo ja em passo bastant del límit de velocitat i no vull accelerar més. Continua fent llums, ara amb més insistència. Penso que deu tenir presa el pobre, potser va al hospital o arriba tard a una reunió important, així que accelero una mica més fins a tenir espai i tornar al carril de la dreta. Per fi podrà passar i arribar alhora, o no! Però la meva sorpresa és que en comptes de continuar el seu camí, es posa davant meu i comença a reduir la velocitat. No ho entenc? No tenia pressa?

Com que comença a anar tant a poc a poc, faig intenció de tornar-lo a passar però amb un cop de volat em tapa el pas provocant que em quedi darrera seu. Veig que mira pel retrovisor i em fa senyals com d’emprenyat perquè abans no m’ha pogut passar quan ell ha volgut. No m’ho crec, en un primer moment m’enfado, però després decideixo posar-me al carri…

deixar d'existir

Deixar d’existir, en grec ecleipo, és el que avui passarà amb la lluna. I la definició és “fenomen astronòmic que es produeix quan un objecte celestial es mou a través de l'ombra d'un altre”. Tant de bo tots els eclipsis fossin només entre objectes celestials. Em comença a venir una mica de mal de cap, potser la lluna hi té alguna cosa a veure... a veure si encara seré un llunàtic ?

ball

La setmana passada em va trucar la meva parella de ball per dir-me que s’havia fet mal al turmell i que estaria coma mínim dues setmanes de baixa. Així que de seguida vaig avisar al director de l’escola perquè em busqués una altra parella. El divendres mateix ja vaig anar a ballar amb parella nova, quins nervis vaig passar una estona abans. Em preguntava si seria rossa o morena, si li agradaria més la salsa o el tango, si vestiria exuberant o clàssica. Bé, tots el dubtes es van esvair en entrar al la sala. Cabell negre atzavara, esquena ample i espatlles primes, ulls encara més negres i penetrants, de la meva alçada, exòtica, tipus dona afganesa però occidentalitzada, no vaig endevinar d’on era amb aquell accent tant estrany, i no vaig gosar preguntar-li. Vam ballar i prou. Ballar sense parar, vam ballar després a la discoteca quan vam acabar de sopar, vam ballar pel carrer mentre l’acompanyava a casa, i vam ballar al ascensor, vam ballar al replà de casa i a la cuina, i al balcó... i…

la onada

Mentre seia en el mur mirant les onades com trencaven contra l’espigó, una noia s’ha assegut a uns dos mestres meu per fer el mateix una estona. Els ulls ens brillaven a tots dos fruit de la sal dels esquitxos que el vent ens feia arribar. El cel mig ennuvolat ha deixat que el Sol ens escalfés un mica la cara, i ella ha aprofitat per treure un llibre. L’ha obert, ha tret el punt i se l’ha guardat sota la cama. Jo he tancat els ulls per poder sentir encara més el Sol. De cop i volta una onada més valenta que les altres s’ha enfilat més amunt just quan tornava la vista al mar, i he hagut de córrer enrera perquè no m’atrapés. La noia ha fet el mateix, però no hi ha sigut a temps i s’ha mullat gairebé tots els pantalons. Li he demanat si estava bé, i s’ha disculpat dient que s’anava a canviar que viu molt a prop d’aquí. M’he tornat a apropar el mur i l’aigua arrossegava el paper que li feia de punt de llibre i que guardava sota la cama. He saltat el mur, i abans que tornés un onada l’he r…

spa vs tradició

M’han convidat al nou well-spa-fitness a passar la tarda i fer una mica d’exercici. Tot molt nou, molt modern, amb unes màquines de dissenys estranys les quals abans has de preguntar com funcionen perquè és impossible encertar com t’hi has de posar. Una piscina amb massatges de tot tipus i zones de relaxació amb música, banys de poma, de mandarina i no sé quines fruites més. Tot molt lluent però sense cap olor, tot molt estèril, i no cal anomenar aquells o aquelles amb els seus últims models en malles i camisetes del nylon més evolucionat, i els seus pentinats que n’hi s’han bellugat després d’una sessió de steps o spinning. Sigui com sigui, he fet 45 minuts damunt la bici a ritme de música i una estona de màquines de musculació.
En acabat, un cop al carrer m’ha vingut com una alenada de la olor del meu gimnàs de tota la vida, aquell que porta més de 30 anys, aquella olor de la fusta que et transmet tota la història de tota la gent que hi ha passat, campions de halterofília, campions d…

te de mango

Quan no tens problemes de feina, o bé el problema és que no tens feina, pots passejar tranquil•lament per la ciutat sense preses. Arribes, aparques al cotxe una mica lluny del centre per no tenir problemes d’espai i camines una mica. Pel camí vas decidint en quina cafeteria et pararàs a prendre el cafè i a llegir el diari. No saps perquè acabes a la mateixa de sempre. Fa fred, i les defenses avui no estan molt treballadores així que per recuperar millor l’ànim decideixes prendre una infusió. Ara a tot arreu hi cartes d’infusions i tes. Et demanes un te de mango, potser ja l’has provat en una altra ocasió però ara et fa l’efecte que no i et fa mandra posar-te a recordar si ja l’has provat o no. Quan te’l porten, de seguida sens l’olor i penses que has triat bé, i amb calma te’l prens, llegint les notícies. No saps perquè però t’atures en una notícia que un altra dia no li haguessis fet cas. És veu que uns capellans enceten una campanya per que els joves deixin d’enviar 3 missatges al d…

dia de reflexió

És realment especial conèixer a algú i que et transmeti coses quan mou els ulls, quan mou les mans, quan xerra, i quan cada somriure que fa coincideix amb el teu. Però el temps s’acaba, i deixant passar el diumenge com a dia de reflexió, dilluns és dia per començar a decidir que es vol fer. Si aquest algú també se n’adona que els somriures coincidien aviat es donarà un nou encontre, aquest cop desitjat.

a la muntanya entre setmana

Les sortides a la muntanya entre setmana són més emocionants perquè vas amb la mentalitat que no et trobaràs a ningú i qualsevol persona amb qui topes esdevé una sorpresa, la qual et pot generar por depenent del seu aspecte.

Però bé, en aquest cas, tot el contrari, després de travessar un riu sec amb uns pedrots gris-verdosos que m’arribaven a l’alçada de la cadera, el que feia molt fatigós travessar-lo, m’he endinsat en un tros de bosc molt diferent al que havia trobat fins aleshores. Semblava un bosc fet a mida, arbres idèntics de color, de branques, d’alçada, amb el mateix espai entre ells, com si una màquina ho hagués creat. He caminat un minuts per aquest espai perfecte, i sense voler he topat amb una branca caiguda d’un d’aquests arbres i me n’he anat de panxa a terra. Abans d’aixecar-me, he aixecat la mirada la qual s’ha topat amb unes sandàlies vermelles on començaven a pujar un cames llarguíssimes i fines, i on a mitja cuixa desconeguda he començat a veure un faldilleta de rob…

si la despullava

Quan creus que el dia s’ha acabat i que no ha passat res extraordinari o especial és bo agafar un llibre de poemes, obrir-lo al atzar i llegir la previsió de demà. És com mirar les notícies, veure que res t’interessa o tot es repetit però t’esperes al final per veure quin temps farà demà:

Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells.
Joan Salvat-Papasseit,
del Poema de la Rosa als Llavis.

I així ens preparem per un nou dia.

infusió de desig

Avui mentre esperava a que la maria-lluisa, la camamilla i til•la és deixessin els seus aromes i propietats barrejades amb l’aigua, he vist el desig. He vist que el desig és com posar la infusió a punt, et pot agradar més o menys carregada, i la deixes més o menys minuts. Però dues coses són certes, si esperes poc, allà només hi haurà una aigua de color molt pàl•lid i si esperes massa potser si que tindrà un color molt maco i un sabor fort, però moltes de les coses de les quals em vull alimentar a través d’aquesta infusió s’hauran evaporat. Així que la infusió al seu punt, com el desig.

combat

Lligat el cinturó amb delicadesa com si aquí comences tot, es dirigeix descalç, on es concentra tothom, fa la salutació de respecte i d’educació pertinents, i es posa a escalfar, sobretot la zona dels abductors i els genolls que és on arrossega molèsties últimament. Tots els moviments ben conscients, com si fossin els últims que fa. A la panxa aguanta els nervis, fins i tot quan criden el seu nom.

El fan entrar, saluda i comença la lluita. A les venes ja hi corre més adrenalina que sang, i la respiració és més ràpida i més sonora que mai, i encara més, per culpa del protector bucal que estrena el qual no s’ha ajustat bé. Sap que ha d’esperar i estudiar, controlar la respiració i no pensar en res. De sobte ha d’esquivar un cop de peu que li anava a l’orella dreta seguit d’un altre que anava a l’esquerra. Se n’adona de la velocitat del contrari i continua a la defensiva, amaga un cop de puny amb la dreta i tot seguit ha d’esquivar un contraatac que quasi li enganxa a la boca del estómac.…

reflex

M’he llevat com sempre, un dia qualsevol, he esmorzat, he fet la maleta amb tots els documents i la poma que em menjaré a mig matí. He sortit de casa per les escales i he arribat al carrer. Vaig caminant al despatx i em trobo pel camí amb la gent de sempre que saludo com sempre, ningú es estrany i tot és normal fins que passo per davant d’un aparador de roba en el qual m’aturo perquè veig una figura nua, no és un maniquí perquè es mou, és un cos masculí que reconec de seguida, és un reflex. Aparto els ulls del aparador i miro cap avall, cap a mi, no porto roba, estic despullat. No ho entenc, les persones amb qui m’he trobat no m’han dit res i han actuat com si no passes res. Ara però és diferent, la por m’envaeix, la vergonya que algú em vegi em mata. Començo a córrer cap a casa i em vaig amagant de portal en portal, com puc poso la maleta ara davant ara darrera, i continuo corrent apunt de fer un rècord mundial. No me n’adono si em miren o no, només em preocupa arribar a casa el més …