divendres, 29 de febrer de 2008

un bany

Aquest matí mentre esmorzava i el Sol anava escalfant el menjador, entre mos i mos em quedava immòbil mirant a el cel, sentint aquella escalfor d’hivern tan agradable. Avui ja es veia que el dia seria clar, malauradament per les reserves d’aigua que tant necessitem He sortit al balcó, no feia fred, i he sentit la calma de la mar a les orelles amb unes veus que semblaven de sirenes. És hivern i la mar em crida, m’he dit. No fa gaire fred, i comencen a néixer dins meu unes ganes immenses de capbussar-me. Ho deixo tot obert de bat a bat mentre enllesteixo les primeres tasques del matí, acabar-me el suc de taronja amb llimona, fer uns estiraments per desencarcarar-me de la son que encara em queda, llegir el correu i respondre’n alguns i acabar alguns documents que vaig deixar a mitges ahir. Però entre frase i frase encara sento el cant de les sirenes, em sento ben bé com l’Ulisses, tot i que jo no em lligaré pas a la cadira. Així doncs acabo decidint que em donaré el meu primer bany de l’any. Recordo altres anys que al Gener o al Febrer ja ho havia fet, però no perquè hi haguessin sirenes que em cridessin sinó perquè eren propòsits que em feia a mi mateix. Però avui no, avui hi veia plaer. Així que m’he vestit amb el banyador i el xandall, he agafat una tovallola i cap a mar. Decidit amb les veus de sirenes que m’atrapaven, m’he plantat a la vora de l’aigua, primer els peus, després les cames, una esquitxada per el tronc i abans que no em comenci a sentir el dolor d’aigua freda m’he llençat i capbussat. I les veus de sirenes han desaparegut, quina llàstima.

dimecres, 27 de febrer de 2008

boira

Aquest matí arran de mar no hi havia mar i tampoc no hi havia Sol, així que he sortit a buscar-lo. Diuen que les persones que viuen molts anys a tocar del mar, el trobaran a faltar sempre, i avui per mi era sempre, així que he agafat el cotxe i m’he enfilat per damunt de la boira. Al horitzó des d’un puig petitet i sense nom de la costa brava, he trepitjat la roca que també enyoro amb facilitat, i he intentat veure o intuir el mar, que es deixava veure entre la cortina blanca, en un punt entre Platja d’Aro i Sant Feliu de Guíxols.

dilluns, 25 de febrer de 2008

circ

Per tornar a casa he passat pel costat de l’esplanada on s’instal•la sempre el circ, no he pogut evitar apropar-m’hi per veure si veia algun animal o algun pallasso, o una d’aquelles gimnastes que s’enfilen per cordes, barres i cortines. M’he apropat més i més, després d’esquivar un guarda de seguretat m’he amagat rera una caravana i m’he arrossegat per sota d’una tanca a un metre escàs d’una gàbia de serps i altres rèptils. He aconseguit arribar fins a la lona aquesta tan típica dels circs, he fet una escletxa d’entre les cortines vermelles i he vist una cosa que no havia vist mai, una barreja de pallasso, animal i home, n’hi havia dos asseguts en unes cadires i entre mig una mena de domador encorbatat. Una d’aquestes estranyes bèsties feia anar la mà picant contra la taula en forma de bec d’ocell i anava repetint “–Mire usted, mire usted”, i l’altre estranya bèstia de celles punxegudes i ulls clars repetia “–Apoyaré! Apoyaré!”. Després sortint he vist en un cartell que no sé quin dia de Març fan una nova funció.

dissabte, 23 de febrer de 2008

llàgrima

La vida és una llàgrima que mulla i resseca la parpella, que regalima per la galta acariciant un llavi, que salta vertiginosament des de la barbeta fins a un pit i continua el seu camí, deixant un traça humida que provoca calfreds quan l’alè hi toca. Una llàgrima que camina fins fer encongir el melic a resultes de les pessigolles i que es confon i es fon alhora, amb un crit, que neix de les estranyes del dolor i del plaer.

Una llàgrima també és menuda:

divendres, 22 de febrer de 2008

al límit

Vaig una mica per sobre de la velocitat permesa i passant a un altre vehicle, de sobte veig unes llums al darrera que em fan senyals, un cotxe vol passar, però jo ja em passo bastant del límit de velocitat i no vull accelerar més. Continua fent llums, ara amb més insistència. Penso que deu tenir presa el pobre, potser va al hospital o arriba tard a una reunió important, així que accelero una mica més fins a tenir espai i tornar al carril de la dreta. Per fi podrà passar i arribar alhora, o no! Però la meva sorpresa és que en comptes de continuar el seu camí, es posa davant meu i comença a reduir la velocitat. No ho entenc? No tenia pressa?

Com que comença a anar tant a poc a poc, faig intenció de tornar-lo a passar però amb un cop de volat em tapa el pas provocant que em quedi darrera seu. Veig que mira pel retrovisor i em fa senyals com d’emprenyat perquè abans no m’ha pogut passar quan ell ha volgut. No m’ho crec, en un primer moment m’enfado, però després decideixo posar-me al carril de la dreta i continuar al ritme que ell em marqui, tant se me’n dona, jo no tinc presa. De sobte posa l’intermitent i em fa senyals amb el braç com volent que el segueixi, em sembla que vol que parem i ens discutim, perquè no crec que s’hagi perdut i em vulgui preguntar per algun lloc. Li segueixo el joc i poso l’intermitent amb la intenció de seguir-lo però quan ell ja ha agafat la sortida, jo mirant que no vingui ningú per darrera em reincorporo a la via i així aconsegueixo perdre’l de vista.

Quin bogeria!!!!

dimecres, 20 de febrer de 2008

deixar d'existir

Deixar d’existir, en grec ecleipo, és el que avui passarà amb la lluna. I la definició és “fenomen astronòmic que es produeix quan un objecte celestial es mou a través de l'ombra d'un altre”. Tant de bo tots els eclipsis fossin només entre objectes celestials. Em comença a venir una mica de mal de cap, potser la lluna hi té alguna cosa a veure... a veure si encara seré un llunàtic ?

dimarts, 19 de febrer de 2008

ball

La setmana passada em va trucar la meva parella de ball per dir-me que s’havia fet mal al turmell i que estaria coma mínim dues setmanes de baixa. Així que de seguida vaig avisar al director de l’escola perquè em busqués una altra parella. El divendres mateix ja vaig anar a ballar amb parella nova, quins nervis vaig passar una estona abans. Em preguntava si seria rossa o morena, si li agradaria més la salsa o el tango, si vestiria exuberant o clàssica. Bé, tots el dubtes es van esvair en entrar al la sala. Cabell negre atzavara, esquena ample i espatlles primes, ulls encara més negres i penetrants, de la meva alçada, exòtica, tipus dona afganesa però occidentalitzada, no vaig endevinar d’on era amb aquell accent tant estrany, i no vaig gosar preguntar-li. Vam ballar i prou. Ballar sense parar, vam ballar després a la discoteca quan vam acabar de sopar, vam ballar pel carrer mentre l’acompanyava a casa, i vam ballar al ascensor, vam ballar al replà de casa i a la cuina, i al balcó... i és que aquestes coses passen si ets un amant de la música i el ball, perds el món de vista i accentues els sentits.

diumenge, 17 de febrer de 2008

la onada

Mentre seia en el mur mirant les onades com trencaven contra l’espigó, una noia s’ha assegut a uns dos mestres meu per fer el mateix una estona. Els ulls ens brillaven a tots dos fruit de la sal dels esquitxos que el vent ens feia arribar. El cel mig ennuvolat ha deixat que el Sol ens escalfés un mica la cara, i ella ha aprofitat per treure un llibre. L’ha obert, ha tret el punt i se l’ha guardat sota la cama. Jo he tancat els ulls per poder sentir encara més el Sol. De cop i volta una onada més valenta que les altres s’ha enfilat més amunt just quan tornava la vista al mar, i he hagut de córrer enrera perquè no m’atrapés. La noia ha fet el mateix, però no hi ha sigut a temps i s’ha mullat gairebé tots els pantalons. Li he demanat si estava bé, i s’ha disculpat dient que s’anava a canviar que viu molt a prop d’aquí. M’he tornat a apropar el mur i l’aigua arrossegava el paper que li feia de punt de llibre i que guardava sota la cama. He saltat el mur, i abans que tornés un onada l’he recuperat, però no sense haver-me mullat les sabates. Estava doblegat i l’he obert, amb la tinta mig correguda per culpa de l’aigua, però encara es podia entendre el que hi posava:

M’agrada més escriure’t que parlar,
m’agrada més mirar-te en silenci,
m’agrada més veure’t lluitar que esperar
però encara més poder compartir aquest sofriment.

M’agrada que et moguis que jo ja et miraré,
m’agrada que respiris que jo ja sospiraré,
m’agraden el teus cabells desordenats,
però encara més fer aquest camí plegats.

Caram, si sabés on viu l'hi tornaria, segur que aquestes paraules deuen ser un tresor per ella. O potser no! sinó que hi fan com punt de llibre.

dimecres, 13 de febrer de 2008

spa vs tradició

M’han convidat al nou well-spa-fitness a passar la tarda i fer una mica d’exercici. Tot molt nou, molt modern, amb unes màquines de dissenys estranys les quals abans has de preguntar com funcionen perquè és impossible encertar com t’hi has de posar. Una piscina amb massatges de tot tipus i zones de relaxació amb música, banys de poma, de mandarina i no sé quines fruites més. Tot molt lluent però sense cap olor, tot molt estèril, i no cal anomenar aquells o aquelles amb els seus últims models en malles i camisetes del nylon més evolucionat, i els seus pentinats que n’hi s’han bellugat després d’una sessió de steps o spinning. Sigui com sigui, he fet 45 minuts damunt la bici a ritme de música i una estona de màquines de musculació.
En acabat, un cop al carrer m’ha vingut com una alenada de la olor del meu gimnàs de tota la vida, aquell que porta més de 30 anys, aquella olor de la fusta que et transmet tota la història de tota la gent que hi ha passat, campions de halterofília, campions de judo i de gimnàstica i les rialles i els plors de milers de nens que hi han passat.
No no, no m’hi faria pas soci. De moment, en allò de renovar-se o morir, trio morir.

dimarts, 12 de febrer de 2008

te de mango

Quan no tens problemes de feina, o bé el problema és que no tens feina, pots passejar tranquil•lament per la ciutat sense preses. Arribes, aparques al cotxe una mica lluny del centre per no tenir problemes d’espai i camines una mica. Pel camí vas decidint en quina cafeteria et pararàs a prendre el cafè i a llegir el diari. No saps perquè acabes a la mateixa de sempre. Fa fred, i les defenses avui no estan molt treballadores així que per recuperar millor l’ànim decideixes prendre una infusió. Ara a tot arreu hi cartes d’infusions i tes. Et demanes un te de mango, potser ja l’has provat en una altra ocasió però ara et fa l’efecte que no i et fa mandra posar-te a recordar si ja l’has provat o no. Quan te’l porten, de seguida sens l’olor i penses que has triat bé, i amb calma te’l prens, llegint les notícies. No saps perquè però t’atures en una notícia que un altra dia no li haguessis fet cas. És veu que uns capellans enceten una campanya per que els joves deixin d’enviar 3 missatges al dia per dedicar-los a beneficència i amb els càlculs que ells han fet, això significa 24 euros per cada un que ho segueixi al més, no està malament. Ho trobes molt bé. Acabes el te i tens ganes de passar per la llibreria. Aquella de sota les voltes que fa un temps el bisbat volia recuperar i tancar, però que al final per la pressió popular van poder salvar. Hi entro amb molt de gust, i després d’una estona de remenar i remenar em decideixo i em quedo amb un llibre de butxaca que em costa 6,60 euros i que es diu “La febre del cim” d’en Jon Krakauer, el qual explica una tragèdia al Everest l’any 1996, el mateix any que l’Araceli Segarra va gravar allà mateix amb una altra expedició un pel•lícula per els cines Imax. I també el mateix any que el PP va guanyar les eleccions a Espanya. Ah! i l’any que va néixer la ovella Dolly.

Quantes coses s’aprenen un tarda sense feina i amb un te de mango.

diumenge, 10 de febrer de 2008

dia de reflexió

És realment especial conèixer a algú i que et transmeti coses quan mou els ulls, quan mou les mans, quan xerra, i quan cada somriure que fa coincideix amb el teu. Però el temps s’acaba, i deixant passar el diumenge com a dia de reflexió, dilluns és dia per començar a decidir que es vol fer. Si aquest algú també se n’adona que els somriures coincidien aviat es donarà un nou encontre, aquest cop desitjat.

divendres, 8 de febrer de 2008

a la muntanya entre setmana

Les sortides a la muntanya entre setmana són més emocionants perquè vas amb la mentalitat que no et trobaràs a ningú i qualsevol persona amb qui topes esdevé una sorpresa, la qual et pot generar por depenent del seu aspecte.

Però bé, en aquest cas, tot el contrari, després de travessar un riu sec amb uns pedrots gris-verdosos que m’arribaven a l’alçada de la cadera, el que feia molt fatigós travessar-lo, m’he endinsat en un tros de bosc molt diferent al que havia trobat fins aleshores. Semblava un bosc fet a mida, arbres idèntics de color, de branques, d’alçada, amb el mateix espai entre ells, com si una màquina ho hagués creat. He caminat un minuts per aquest espai perfecte, i sense voler he topat amb una branca caiguda d’un d’aquests arbres i me n’he anat de panxa a terra. Abans d’aixecar-me, he aixecat la mirada la qual s’ha topat amb unes sandàlies vermelles on començaven a pujar un cames llarguíssimes i fines, i on a mitja cuixa desconeguda he començat a veure un faldilleta de roba que acabava en una cintura de corbes perfectes que vestia una brusa de color blanc ben cenyida i semitransparent. M’he començat a posar dret i els ulls continuaven explorant aquella figura. Neguitós he passat per davant d’uns mugrons que per la suavitat de la brusa s’afilaven amb el seu contacte, i més amunt uns llavis vermells de cireres del bosc em somreien. Finalment els ulls i els cabells on m’hi reflexava i m’hi enlluernava alhora.

De sobte, m’ha posat una mà al cap per evitar que m’acabés d’aixecar, i ella s’ha agenollat i s’ha posat a la meva alçada, m’ha fet un petó al front i m’ha dit que no m’havia fet res. Ens hem aixecat alhora, agafats d’una mà, mentre amb un altre somriure em deia que la seguís. Una mica més enllà s’ha acabat el bosc i hem entrat en un prat d’uns gira-sols que ens guanyaven en alçada, i corríem i rèiem agafats de la mà, fins que s’ha aturat, m’ha fet una carícia amb els seus llavis vermells de cireres del bosc al palmell de la mà, i ens hem ajagut sota aquells gira-sols que ens feien ombra. Mica en mica, la roba ha quedat penjada de les branques d’aquelles flors i ens queien pètals sobre els nostres cossos. Així fins a la vesprada i coberts totalment de pètals grocs.

El crit d’un mussol em fa tornar la raó i en fa reflexionar, amb la suor freda i seca que em començava refredar, m’aixeco i vaig collint la roba entre un gira-sol i un altre, distret ara de la seva atenció em vesteixo i quan vull veure si encara somica, ha desaparegut. Em vesteixo a corre-cuita i començo córrer abans la nit sigui negra del tot, fins que arribo al camí. Per sort un tractor que devia tornar a casa em veu, i m’acosta fins a la carretera on havia deixat el meu cotxe. Abans d’arrencar em quedo deu minuts quiet sense pensar, sona una alarma i veig un rètol gran davant meu que diu “game over”, així que em trec les ulleres aquelles tant estranyes i me’n vaig.

dimecres, 6 de febrer de 2008

si la despullava

Quan creus que el dia s’ha acabat i que no ha passat res extraordinari o especial és bo agafar un llibre de poemes, obrir-lo al atzar i llegir la previsió de demà. És com mirar les notícies, veure que res t’interessa o tot es repetit però t’esperes al final per veure quin temps farà demà:

Si la despullava
oh, la meva amor!
un botó que queia
ja em donava goig
-ara la bruseta
i el cinyell tot pret,
mel rosada i fresca
la sina després:

al mig de la toia
clavellets vermells.
Joan Salvat-Papasseit,
del Poema de la Rosa als Llavis.

I així ens preparem per un nou dia.

dilluns, 4 de febrer de 2008

infusió de desig


infusióAvui mentre esperava a que la maria-lluisa, la camamilla i til•la és deixessin els seus aromes i propietats barrejades amb l’aigua, he vist el desig. He vist que el desig és com posar la infusió a punt, et pot agradar més o menys carregada, i la deixes més o menys minuts. Però dues coses són certes, si esperes poc, allà només hi haurà una aigua de color molt pàl•lid i si esperes massa potser si que tindrà un color molt maco i un sabor fort, però moltes de les coses de les quals em vull alimentar a través d’aquesta infusió s’hauran evaporat. Així que la infusió al seu punt, com el desig.

diumenge, 3 de febrer de 2008

combat

Lligat el cinturó amb delicadesa com si aquí comences tot, es dirigeix descalç, on es concentra tothom, fa la salutació de respecte i d’educació pertinents, i es posa a escalfar, sobretot la zona dels abductors i els genolls que és on arrossega molèsties últimament. Tots els moviments ben conscients, com si fossin els últims que fa. A la panxa aguanta els nervis, fins i tot quan criden el seu nom.

El fan entrar, saluda i comença la lluita. A les venes ja hi corre més adrenalina que sang, i la respiració és més ràpida i més sonora que mai, i encara més, per culpa del protector bucal que estrena el qual no s’ha ajustat bé. Sap que ha d’esperar i estudiar, controlar la respiració i no pensar en res. De sobte ha d’esquivar un cop de peu que li anava a l’orella dreta seguit d’un altre que anava a l’esquerra. Se n’adona de la velocitat del contrari i continua a la defensiva, amaga un cop de puny amb la dreta i tot seguit ha d’esquivar un contraatac que quasi li enganxa a la boca del estómac. Torna a la defensiva i esquiva dos cops de peu més i mentre l’adversari encara està posant el peu a terra li enganxa l’altre de tal manera que el desequilibra el fa caure a terra i li marca un cop a la galta esquerra que li val un punt.

El combat es reinicia i encara cofoi per el punt aconseguit, l’altre li torna a enviar una cop de peu, aquest cop directe a l’estómac, que el fa caure a terra i que li suposa un punt en contra. Aquest cop li han fet sortir els nervis que li quedaven, s’enfada com mai s’havia enfadat per haver-se descuidat i això mateix li diu al seu enemic amb una mirada enrogida i ben dirigida que si també les puntuessin aquesta bé valdria tot el combat.

I tornem-hi, els dos saltant i esquivant-se cops mútuament durant uns segons que semblen hores, aleshores l’àrbitre senyala que falten trenta segons per acabar, i mentre veu que l’altre es despista amb el so del xiulet, li engalta i torna un cop de peu a l’alçada del pit que l’envia tres metres enrera just al límit de la zona reglamentaria. L’altre es queda a terra que no es mou, amb la mà al pit i respirant profundament, per un moment creu que s’ha passat i que el desqualificaran, però al noi que és a terra abatut li demanen si es troba bé, per si ha d’entrar el metge, però s’aixeca i fa que sí amb el cap, es troba bé. El combat s’ha aturat i el jutge principal aixeca el braç i marca un punt més.

Queden només vuit segons i només ha d’esperar, no es pot descuidar com abans, que rebre un cop és qüestió d’un parell de segons, així que quan es torna a iniciar fa veure que va al atac, però després és fa enrera i guanya uns segons, l’altre però ve com una moto a la cerca de l’empat però decideix sortir-se dels límits expressament. Falten tres segons, li marquen una amonestació i si ho torna a fer li trauran un punt.

Hi tornen, dos, un s’ha acabat. Ha guanyat, és saluden, és donen la mà, saluden als jutges i tornem-hi, el combat no s’ha acabat, no ha d'abaixar la guàrdia, demà a la feina serà pitjor, aquella reunió, aquell informe, aquella cadira...

divendres, 1 de febrer de 2008

reflex

M’he llevat com sempre, un dia qualsevol, he esmorzat, he fet la maleta amb tots els documents i la poma que em menjaré a mig matí. He sortit de casa per les escales i he arribat al carrer. Vaig caminant al despatx i em trobo pel camí amb la gent de sempre que saludo com sempre, ningú es estrany i tot és normal fins que passo per davant d’un aparador de roba en el qual m’aturo perquè veig una figura nua, no és un maniquí perquè es mou, és un cos masculí que reconec de seguida, és un reflex. Aparto els ulls del aparador i miro cap avall, cap a mi, no porto roba, estic despullat. No ho entenc, les persones amb qui m’he trobat no m’han dit res i han actuat com si no passes res. Ara però és diferent, la por m’envaeix, la vergonya que algú em vegi em mata. Començo a córrer cap a casa i em vaig amagant de portal en portal, com puc poso la maleta ara davant ara darrera, i continuo corrent apunt de fer un rècord mundial. No me n’adono si em miren o no, només em preocupa arribar a casa el més aviat possible, però el carrer per on vaig es més llarg que abans, no veig el final i continuo corrents. Estic desesperat, avergonyit i despullat i continuo corrents. Fins que per sort, el camió de les escombraries m’ha despertat. Són dos quarts de quatre de la matinada i em comença a preocupar que somií tantes vegades que vaig despullat a tot arreu. Potser a partir d’ara per dormir em posaré alguna cosa.