el lladre i odalisca

L'Odalisca (Marià Fortuny 1861)

Aquesta nit quan tu has sortit a reposar de la teva encisadora música un lladre s’ha enfilat per la façana del palau fins arribar a la meva cambra. El primer que he fet ha estat amargar-me sota els llençols. Em tremolava tot el cos, mentre l’espiava per un forat que he deixat per mirar què passava. Ha començat a obrir calaixos, els seus moviments m’han semblat sensuals, duia uns pantalons amples de pirata i una camisa vermella de seda, quasi del tot oberta, sota l’armilla de cuir descordada, insinuant el seu forçut pit.

M’atreia i volia veure’l més i més, però sense que ell em veiés, així que sense voler he descuidat de cobrir-me bé i quan m’he mogut, el soroll que han fet les meves polseres m’ha descobert. S’ha donat la volta tot nerviós i ha mirat directament al llit, s’ha apropat amb decisió cap als llençols que ha estirat amb violència i m’ha deixat nua allà, davant seu, observant el meu sexe. Em continuava tremolant el cos, mig de por mig de desig. El seu cos s’ha quedat immòbil observant-me de dalt a baix alhora que anava calmant-se. El meu cor ha bategat més sonorament quan s’ha assegut als peus del llit reposant una de les seves treballades mans de mariner sobre una de les meves cames. Amb l’altre mà, tendre i suaument, m’ha acaronat la galta lliscant fins la orella i ha fet que incorporés el meu tronc endavant. Cara a cara, sense treure les seves mans ha apropat els seus llavis als meus i el meu cos s’ha convertit en un volcà, tremolant tot ell, ara només de desig. Tota la humitat dels meus llavis em pujava fins a la boca, transformada en mossegades als seus, en mirada perduda sobre els seus ulls, en llepades cap amb seu pit suau i fort. De sobte tota la velocitat del moment s’ha transformat en lentitud, i he anat descordant els seus pantalons a poc a poc, estirant-los i fent-los córrer avall. Els meus ulls brillants com mai, en veure el seu membre estrepitosament erecte, i els meus llavis encara més humits. La meva mà per sota la seva roba interior, i la seva acariciant-me a ritme constant. La nit, la lluna, els estels, totes les músiques del món, tots els contes de lladres, de princeses, s’han fos en un, com els nostres cossos ho eren ara també. Sense poder evitar els sospirs cada vegada més sonors, més i més, amb les cames ben obertes, i ell recolzat i entrant dins les meves entranyes, he fet un crit que no m’ha sortit de la gola sinó de cada mil•límetre de la pell de tots els racons amagats que ni tants sols jo coneixia.....

-Odalisca, vols que en faci un cançó?
-Això faries? Seria afortunada de poder recordar aquest moment si ho fas.
-Odalisca, després d’estar-te dormint totes aquestes hores, i escoltar els sospirs del teu somni, seré jo l’afortunat de recordar per sempre aquest moment.

Un proposta de relatsconjunts