Ves al contingut principal

peixos voladors

L’espècie humana si hagués caigut presa de l’avorriment s’hauria extingit. Algú pot pensar, no, perquè amb l’avorriment hauríem tingut més fills i això no hagués passat. Però no, això hagués superpoblat tant la terra que hagués accelerat l’autodestrucció, o sigui que ens hauríem extingit igualment. Una teoria que no puc demostrar, ho sé, però és que només me l’he inventada per comparar-nos amb uns peixos, els peixos voladors. I és que aquests no s’han extingit gràcies a que poder sortir de l’aigua i volar unes quantes desenes de metres, els ha permès esquivar sempre, els seus depredadors. Nosaltres els humans, fer volar la imaginació ens serveix per esquivar el depredador avorriment i que tampoc acabem extingits, tot i els desastres que provoquem. Així, si un dia en algun test de personalitat a algú li pregunten quin animal seria i que raoni la resposta, pot dir: un peix volador.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Ostres tio, tu ets un geni!!!

Jo al·lucino en aquest blog, de veritat... A part que deus ser descendent (per via catalana, clar jaja) de Baltasar Gracián... perquè tens unes idees impressionants i a sobre les expliques en un "pim pam". I jo em quedo bocabadada, això si, amb un somriure molt gran.

Jo sóc un peix volador sens dubte... Sóc insomne des de molt petita i, quan no podia dormir, jugava amb la imaginació. Ara escric al blog. Més o menys... ;-)

Et felicito, de veritat.
labruixoleta ha dit…
i jo que aquesta nit estava molt avorrida, aquesta teoria m'ha fer riure i ha extingit el meu avorriment i la meva son. Així que aniré a volar una estona per la blocesfera, pq tenint en compte que jo de tant en tant obro el paraigua i em poso a volar, ja m'identifico una mica amb el peix volador! Bona nit :-)))
XeXu ha dit…
M'ha encantat el post, quina comparació més simpàtica, però a l'hora escaient. I m'ha semblat impressionant la teoria sobre l'extinció humana. Posem l'avorriment com a principal enemic de l'home, i ens pensàvem que no teníem depredadors!
mar ha dit…
jejeje
la imaginació és poderosa...
i els blocaires d'aquestes contrades ja ho tenim això...
matar l'avorriment...
volar escrivint
volar llegint
volar badant
volar imaginant...
i mentre volem anem espantant avorriments i tedis i anem lligant paraules.
peixos voladors, ocells nedadors, homes i dones imaginatius i creatius...

(em sembla que m'he enredat una mica, a aquestes hores... ja se sap)
Striper ha dit…
Jo soc un peix volador mig adormit i no gaire gros.
Rita ha dit…
Genial! I com aquell que res tu... ;-)
Anònim ha dit…
Molt bo. Jo crec que els bloggers pel fet de ser-ho ja ho som una mica, de peixos voladors, amb l'afegit que tenim un component descadarament exhibicionista.
elur ha dit…
Continuo pensant que preferiria ser un ocell, triar quin ja és més complicat. Però avui em decantaria per un Blauet, me'l puc imaginar "jugant" a capbussar-se amb un peix volador, si és que n'hi hagués cap que visqués al rius o als aiguamolls...
myself ha dit…
I ja hem matat l'avorriment llegint-te! Suposo que això farà que de moment no ens autodestruim. hehe gràcies a tu!
LLuNa ha dit…
:D

Molt encertada la comparació! Llàstima que només puguin volar unes quantes desenes de metres... és que sinó ja seriem indestructibles, i tampoc és això oi?

Una abraçada!
estrip ha dit…
Assumpta, gràcies pels elogis desmesurats. Ara escrius al bloc per garantir-te l'existència. :))

Xexu, ja ho diuen no? homo homini lupus! (o no era així?)

bruixoleta, a volar doncs, peix volador!

mar, no naufragues no, ja nedes bé i voles també.

striper, peix que vola adormit o que dorm mentre vola?

Rita, bategant una mica les ales i amunt!

iaiapunkarra, peix volador-exhibicionista!

elur, i peix-ocell?

myself, gràcies per volar per aquí.

LLuNa, sinó serien els depredadors els que es moririen de gana! Una abraçada!
Jesús M. Tibau ha dit…
així som peixos voladors de l'avorriment; molt bonic
elur ha dit…
el Blauet de fet ja en sap de nedar, si més no el temps just per poder pescar ;)
nimue ha dit…
convençuda m'he quedat! M'apunte a la teoria del peix volador. I això que no sé nadar! Però volar m'agrada molt...
Assumpta ha dit…
Bé, de fet estic mig extingida... crec que començo a transparentar una mica, com si anés perdent consistència i solidesa :-))
I augmentar el ritme d'articles ja no pot ser... jeje
Anònim ha dit…
Mai havia arribat a aquesta conclusió company...
iruna ha dit…
tens raó. les persones, com los peixos voladors, també tenim la sort de poder entrar i sortir de l'aigua.

hi ha una cançó especialment dedicada als peixos voladors que a més de nedar i de volar, caminen. se diu "nadavolandando"

com t'agrada jugar amb les paraules, he pensat que potser t'agradaria :)

bona nit, estrip
khalina ha dit…
No ho havia pensat mai, i això que jo també faig volar la imaginació... Bona teoria!
khalina ha dit…
T¡agraden els memes? Et passo el meme del 7 si vols. Al meu blog trobaràs les instruccions
khalina ha dit…
Sorpresa, sorpresa! Tens un meme! Te l'he enviat jo. Al meu blog les instruccions si decideixes fer-lo
estrip ha dit…
Jesus, potser som això! qui sap.

nimue, doncs sàpigues que volant també es pot nedar.

Assumpta, jo et trobo ben viva, ben alegre i ben visible.

Cesc, doncs mira ja en som dos.

Iruna, moltes gràcies, la buscaré, quina il·lusió una cançó!

khalina, i ho fas molt bé. El meme de moment el deixo, m'ho rumiaré 7 vegades però, moltes gràcies.
Sergi M. Rovira ha dit…
És una bona teoria aquesta que dius. Els blogaires no podem avorrir-nos, a mi em passa que no em queda temps.
Peix volador? Podria ser més divertit que l'estruç que amaga el cap en un forat, però m'estimaria més ser un animal amb capacitat de trepitjar de peus a terra i sobreviure-hi sense avorriment.
Sadurní Vergés ha dit…
Peixos voladors per saltar-se l'avorriment... Ho trobo genial.

Salut,
S.
Joana ha dit…
Per això els peixos no són avorrits. Són de molts colors i formes i es belluguen com ningú i si a sobre volen...
M'hi apunto jo també!!!
rits ha dit…
doncs si, la imaginació ens pot fer volar ben alt!

...això si, pot ser que el peix volador sigui caçat al vol pr un pelicà... que jo dirien que mengen peix..
Jo Mateixa ha dit…
Jo sempre he volgut ser una gavina...i ara que faig??? es que a mi els peixos (tot i que en tenim a casa) mai han estat sant de la meva devoció....m'ho rumiaré.

Per que...tu estas segur d'això que dius???

:-)

Un petonas guapissim!!!!
estrip ha dit…
Sergi, un peix que camina? home ara evolucionaries cap un cocodril o alguna cosa semblant!

Sadurní, una nova espècie!

Joana, apa doncs a volar! Farem un bon banc de peixos voladors.

rits, ostres, compte amb els pelicans doncs. Que no n'hi hagi cap de perdut.

Jo Mateixa, si si estic segur, o no? De totes maneres segur que deus ser un magnífica gavina.
Sergi M. Rovira ha dit…
No, no, si jo em refereria a això:
"... si un dia en algun test de personalitat a algú li pregunten quin animal seria..."
A més el cocodril, quin iuiu noi!
:-)

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...