Ves al contingut principal

mosqueters

La Alta Velocitat Emocional és un bon invent, arribes al centre sense haver de veure els suburbis neurals sovint més desafavorits. Pots viatjar amb la tranquil•litat que si perds la tornada, al cap d’una hora tens una altra tornada. Abans les emocions anaven pels núvols i ara van per terra, però no les fa més terrenals, i si hi ha boira tampoc passa res. En definitiva un fotimer d’avantatges que fa que ens atrevim més a experimentar-les, potser pel fet que són més volàtils. I a més, quan una s’acaba de seguida te n’agafes una altra.

Un dia vaig llegir que hi havia persones que se’ls anomenava caçadors d’emocions, però pel que sembla és una pràctica gairebé estesa a tota la població. Per sort hi ha llocs al país on aquesta alta velocitat emocional encara no hi ha arribat. Per sort també, n’estic gairebé segur, que quan trobes una emoció a velocitat normal i creus que és suficientment forta com per pujar-t’hi, hi puges pensant que el viatge si és llarg millor, que, si veus les afores tristes, si veus els centres de diversió, si veus les muntanyes algunes verdes altres no tant, o els rius, alguns plens altres no tants, és com tenir-ne moltes en una i una per sempre, com dirien ara els tres mosqueters si visquessin en els nostres temps.

Comentaris

rits ha dit…
Les meves AVE estan dins de muntanyes russes. Imagina't!

Doncs si, les emocions a velocitat normal potser arriben quan han d'arribar. Al temps oportú i puntualment.
Assumpta ha dit…
M'ha fet somriure que primer dius "el viatge si és llarg millor" i finalment ja dius "una per sempre"... o sigui, que el convenciment ja és total :-))
Striper ha dit…
Les meves emocions també viatgen en montanya rusa sempre tinc que lluitar per que no caiguin en picat.
kweilan ha dit…
El món de les emocions és incontrolable...per això ens agrada sentir-les no?
Rita ha dit…
Tens un art especial per descriure sensacions... M'ha agradat aquest post!

Penso que les emocions, viscudes en alta velocitat, que no té res a veure amb alta intensitat, que això sí que és del tot recomanable, poden passar sense ni que les gaudeixis.

Les prefereixo en tren de vapor... :-)
LLuNa ha dit…
Aquestes emocions, quan són bones, són fantàstiques: gaudir d'una emoció, saber-la entendre, donar-li un significat i sobretot viure-la intensament... el problema és quan són negatives i les carreguem d'importància. Aix!
Cesc ha dit…
Les emocions, pels núvols, com no...
Gatot ha dit…
diuen que a Girona, l'alta velocitat emocional no arribarà fins el 2012...

tu ves fent cas als periodistes...
:)

petons i llepades amb barret emplumat!
Tirai ha dit…
M'agrada. Prefereixo les emocions a velocitat normal, de fet, diria que és la meva última tria
Joana ha dit…
De tant en tant una sacsejada et fa volar!
I després a poc a poc anar paint-les i treure'n tot el gust!
Anava de menjar o d'emocions?
Bon cap de setmana ,Estrip!
khalina ha dit…
sembla que en general preferim les emocions a velocitat normal, però això és perquè sabem que les ràpides venen i se'n van, però de vegades poden haver anat bé
estrip ha dit…
rits, mira de no marejar-te, que això no seria bo. Un bon crit quan bé una baixada i tot solucionat!

Assumpta,el somriure és fruit d'una emoció, que sigui per sempre doncs!

striper, com a la rits, un bon crit home quan vagis de baixada. Com quan estàs al dragon khan!

Rita, tens tota la raó, alta intensitat i alta velocitat, cal diferenciar-ho.

LLuNa, aix aquestes també formen part, les hem de passar.

Cesc,pel núvols o per sobre dels núvols. Com ens agrada volar!

Gatot, això de fer túnels perquè les emocions vagin per sota terra és costós.

Tirai, a mi també, em semlen més reals.

Joana,anava de tot, és una bona metàfora la teva.

khalina, si poden haver anat bé. Així doncs segurament son necessàries les dues.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…