Ves al contingut principal

pessigolles als llavis

Jo et ressegueixo amb els dits
des de sota l'orella fins els mentó,
tocant-te i no tocant-te amb l’aire.
I tu, gronxant-te,
amb les pessigolles als llavis.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Què dolç i tendre, mariner!! :-)
M'encanta...

I m'agrada ser la primera en comentar jejeje
kweilan ha dit…
Molt bonic i suggerent. Tendre i càlid.
rits ha dit…
Molt tendre, i tant!
Les pessigolles fan treure somriures!
Cesc ha dit…
Dolç, molt dolç
labruixoleta ha dit…
les pessigolles als llavis sí que fan sortir somriures dolços i tendres :-)
Joana ha dit…
Tocar i no tocar... sense espera...bufff
Bona nit i dlces pessigolles :)
LLuNa ha dit…
I què hi ha més tendre que les mirades de complicitat que sorgeixen enmig d'aquestes carícies tan dolces!!
Molt bonic :)
Jordi Casanovas ha dit…
quanta ambigüitat i que divertida.
Eli ha dit…
Quin plaer fer-ho... i també rebre-ho!!!

;-D
elur ha dit…
bonic, tendre i suggerent :)

bon dia!
Ballarinadeplom ha dit…
q bonics són aquests moments!!
iruna ha dit…
estrip...

ahir, abans d'anar a dormir, vaig escriure d'una respiració, "com un boca a boca... amb l'aire".

ja havia llegit este poema teu tan bonic... però quan vaig escriure allò, no hi pensava (o no conscientment)...; ara que hi torno i retrobo el teu "tocant-te i no tocant-te amb l'aire", penso que potser, sense adonar-me'n, vaig guardar la sensació a la memòria i per això va aparèixer després en aquell boca a boca...

disculpa el contagi, i a la vegada, gràcies.
estrip ha dit…
Assumpta, i les primeres pessigolles d'aquest poema son teves i gracies kweilan i rits i cesc i me n'alegro bruixoleta i dolces dolces Joana i gràcies somienat la lluna i visca l'ambigüitatJordi C, i per sempre més punyeteros striper, i quin plaer tot Eli, i gràcies també elur, que bonics i tant ballarinadeplom, i iruna, segur que el contagi no està en les meves paraules.
Rita ha dit…
Quanta tendresa, dolçor i sensualitat... estrip!!
Deric ha dit…
uau! m'has fet venir pell de gallina
Núr ha dit…
M'has fet sentir les pessigolles, amb aquestes paraules! Preciós i tan delicat... :)

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…