escumots

En un remolí de mots
m'entortolligo,
m'agafa la onada
i dono voltes sobre mi mateix.

Me n'he empassats un quants,
i te'ls diré
si el meu cor
batega
de nou
respirant el teu alè...

un nom

Era assegut en un banc, al passeig que portava a la catedral, rumiant si me’n anava a la platja a prendre el Sol o bé em quedava allà tot el matí, llegint i veient la gent passejar. El Cel s’esteranyinava i quan bufava el vent, se m ‘arrissava la pell. En un d’aquests cops de vent, per una finestra d’un dels edificis del davant, s’hi ha escapat un paperet. Ha vingut a parar just a les potes del meu banc i quan l’anava a collir, un altre cop de vent se l’ha tornat a endur. Aleshores m’he aixecat, he tancat el llibre deixant-me el punt allà, i l’he perseguit, passeig avall, com si volgués caçar una papallona. S’ha aturat a peu de la font, i en el moment d’ajupir-me un gos se m’ha creuat pel davant i se li han enganxat a la pota. He continuant perseguint el gos fins que li ha saltat, i el vent l’ha fet anar a xafardejar damunt la taula d’una jove parella d’enamorats on s’hi feien petons. Sense molestar-los he agafat el paper, l’he posat dins el llibre, he caminat passeig avall fins tornar al meu banc, he obert el llibre n’he tret el paper i he llegit un nom, només un nom. Aleshores he mirat amunt, a la finestra, sonava una cançó dels beatles, Do you want to know a secret? I he pensat aleshores, que el nom devia ser un secret, un secret que de moment el deixaré dins del meu llibre, em farà de punt.

a les fosques

A vegades podem creure que coneixem molt bé una cosa i només és que ens hem acostumat a fer servir només un sentit, la vista. Si ara mateix tanco els ulls, deixo d’escriure, m’aixeco i vaig per la casa on he viscut uns trenta anys, segurament xocaré amb alguna cadira, o m’entrebancaré amb algun bastiment. Així que hauré d’anar palpant la paret potser amb els braços per davant. Si demà ho torno a fer i demà passat també i l’altre i l’altre, segur que al final em podré moure per casa completament a les fosques.

Doncs ara imagino que en comptes de parlar d’una casa parlo d’una persona, i a més que faci poc que la coneixes, donada l’experiència de la casa crec que el millor que es pot fer és conèixer-la no només amb els ulls oberts, també amb els ulls tancats. I si parlo de un mateix? Diuen que mai acabem de conèixer del tot a les persones.

Abans d’aixecar-me però, i caminar en silenci, descalç i amb els ulls tancats, respiraré fons i visualitzaré tota la meva casa, i tot el meu i el seu interior.

sense por

Començant a rellegir "Anatomia de la por, un tractat sobre el coratge" de José Antonio Marina, penso en les pors que tots tenim i que molts ens intentem treure’ns del damunt de la manera que sigui. Doncs només començar la lectura del llibre trobo molt encertat el que diu sobre el coratge. Una persona valenta no és aquella que no té por sinó qui no li fa cas i es capaç de cavalcar sobre el tigre.

Doncs si, els homes tenim la mania d’intentar treure’ns les pors de sobre i potser el camí d’aquesta recerca no és el correcte, sinó seriem com en Joan Sense Por, diu en el llibre. Volem esdevenir una persona que no té por, i amb tota probabilitat ser uns inconscients?

Però reflexiono i m’imagino que aconsegueixo eliminar les pors. Donada la naturalesa humana, no seria susceptible d’adquirir una nova por? por a tenir por, o fins i tot, por a no tenir por, donat que em convertiria en un inconscient?

Estic segur doncs que la lectura d’aquest llibre em donarà la possibilitat d’arribar més enllà en aquestes preguntes i d’altres que segur se m’aniran formulant.

incubant

(INCUBA CONFIANÇA de la Laia Bedós Bonaterra)

Viuen separats i alhora junts per tot el que els hi passa. Dues llars, aviat una de sola. Dues cuirasses que encaixaran, però mentre... incubant confiança.

matemàtiques a montserrat

Estudiant el nombre d’Or, i les mides proporcionals o divines, passant per Lísip i Policlet amb la seva distribució que creien proporcional del cos humà arribem al Dorifor una escultura de Policlet representant a Aquil•les. Aquil•les, un personatge interessant, és veu que estava enamorat de Polixena i aquesta després de passar una nit amb ell i descobrir-li el seu punt feble, el traeix dient-li a Paris, i aquest el destrueix. El pare de Polixea, Priam, fou un del reis de Troia, la seva segona esposa es deia Hècuba i la mare d’aquesta Frígia. Frígia era també una regió antiga de l’Àsia Menor, ara Geòrgia. I de Frígia al Barret Frigi símbol de llibertat i un dels cims de la Muntanya de Montserrat.

Per fi he descobert perquè quan el vaig escalar m’hi vaig sentir tant bé!

els gronxadors

En uns gronxadors
un nen i una nena es gronxen,
fins que, les mares arriben
amb el seu mocador de cap ben arreglat.

Passegen uns universitaris
amb una carpeta al braç
i amb un símbol de la universitat,
però ignoren els gronxadors.

Arriben els avis i gronxen el net,
l'autobús d'una escola hi para al davant
i dos nois més gandets també s'hi gronxen.

L'avi els diu:
Vosaltres que ja sou grans
no us hi podeu pas enfilar!

I els nens marxen en direcció,
contraria a la dels estudiants.
Amb les seves motxilles
sense cap símbol,
però de colors ben llampants.

els set rituals

Diuen que utilitzem només un 10% de les nostres capacitats mentals, que la separació entre el micos i l’home és mínima, només un 1%, i només el 2% del nostre comportament és humà, per això tenim quasi els mateixos rituals que les “bèsties”, i sense aquests rituals la nostra espècie hauria desaparegut. S’anomenen el set rituals de base:

1. La provocació o intimidació: Intentar fer veure a l’altre que no li interessa enfrontar-se a nosaltres. Per exemple la dansa Haka dels Allblacks o ensenyar les urpes en altres animals etc.
2. L’enfrontament
3. El territori
4. La dominació
5. La selecció
6. La seducció
7. La submissió: el que se segueix menys en l’espècia humana per culpa del ego. Es diu que demanar perdó no és fàcil, doncs això es interpretat com una submissió cap al que t’ha de perdonar(el guanyador). En els animals el vençut executa un ritual per acceptar la derrota, marxar i obtenir la pau, i això li pot salvar la vida. Per tant, s’ha de saber perdre.

(del llibre Kyusho, l'art dels punts vitals, d'Henry Plée i Saikô Fujita)

dansa

La política és tant avorrida i pesada que haurien de fer alguna cosa per canviar, per exemple: En comptes d’anar vestits d’americana i corbata, haurien d’anar de pantaló i samarreta esportiva, ben ajustada si pot ser. Llarg al hivern i curt al estiu. Que cada partit polític cantés el seu himne abans de sortir a la palestra i amb una mica de passió. Amb els cabells una mica més informals i el to de veu que no faci adormir. Estic pensant en això:

els ulls descoberts

Una de les coses que provoca portar les mascaretes per evitar contagis és que no saps si darrera hi ha uns llavis somrients o bé uns llavis seriosos. Això ens fa més eteris encara. Una característica que segur que agrada a molts governs, tots iguals, tots més robots. Però una cosa bona és que podem practicar més encara les habilitats dels ulls:

Podem llegir-los, menjar o fer que s’il•luminin quan hi ha amor o alegria. Hi ha qui treu fum pels ulls o qui mata pel ulls. Podem indicar direccions o fer-nos els despitats, es pot despullar amb la mirada o abraçar fins i tot. Amb un sol gest podem dir moltes coses, picar l’ullet o obrir-los com taronges. Hi podem veure la lluna o les males intencions. I diuen també, els que ho estudien, que podem saber d’on ens ve la malaltia. Un font d’energia, la qual segur que te moltes propietats.
I amb aquesta estona reflexionant sobre els ulls m’han vingut ganes de menjar pastanaga, ja l’estic visualitzant.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista!

la dent que em deus

Com aquell qui deixa una dent sota el coixí, un dia hi deixa un pensament esperant que aquella nit, que tant sols necessita somiar-la se li compleixi el desig. La somia despert i ara que és de nit, no en vol descansar. Per això aquest pensament sota el coixí, i a més una nota per l’angelet:
- Recordes aquella nit que et vaig deixar una dent i tu no em vas deixar res a canvi? doncs ara t'ho reclamo, i només et demano somiar-la fins que em desperti el primer raig de Sol.

volant

M’enlairo com un pardal
Deixant el vèrtic reposar a terra
I quan menys era el meu pes
Jo més pujava, més m’enfilava
Se m’ha empetitit el jo
I el TOT creixia entre els meus braços
Se m’ha empetitit mon ànsia
De bracet amb ma ignorància

Volant, volant he vist
Que eren mentida les lleis dels homes
Volant, volant he vist
Que eren veritat les cançons de dones
Volant, volant he vist
Que s’esvaïa tota frontera
Volant, volant he vist
Que en la tristesa hi ha un puntet de guerra
Que l’aire és la companyia
I el foc vol sabiduria
I l’aigua amaga la vida
I la terra amb la panxa crida
I al seré m’enganyo el sóc ara
I el riure i el plor són germans
I l’odi, pes mort dels grans,
Dels capgrossos fa capsigranys

Volant, volant he vist
Que eren mentida les lleis dels homes
Volant, volant he vist
Que eren veritat les cançons de dones
Volant, volant he vist
Que s’esvaïa tota frontera
Volant, volant he vist
Que la galàxia és amb tecnosfera
Que tot flota amb desig
D’acostar-se i atraure els altres
Que no em passa res d’estrany
Que no li passi a una estrella llunyana
Que sóc un tresor preciós
Com la sardina i la marihuana
Com l’olivada
Com el vent que em pentinava
Que si volo amb els ulls oberts
veig un miracle aquí, en cada passa