Ves al contingut principal

els gronxadors

En uns gronxadors
un nen i una nena es gronxen,
fins que, les mares arriben
amb el seu mocador de cap ben arreglat.

Passegen uns universitaris
amb una carpeta al braç
i amb un símbol de la universitat,
però ignoren els gronxadors.

Arriben els avis i gronxen el net,
l'autobús d'una escola hi para al davant
i dos nois més gandets també s'hi gronxen.

L'avi els diu:
Vosaltres que ja sou grans
no us hi podeu pas enfilar!

I els nens marxen en direcció,
contraria a la dels estudiants.
Amb les seves motxilles
sense cap símbol,
però de colors ben llampants.

Comentaris

rits ha dit…
m'encanta gronxar-me i sentir l'aire a la cara!
i mira que ja tinc una edat!!!
Jordi Casanovas ha dit…
segurament no hi fa res però m'has fet pensar en Gianni Rodari. Ves tu quines coses, oi?
Assumpta ha dit…
Acabo de recordar un dia d'estiu al poble, tindria set o vuit anys, nou com a molt i vaig estar gronxant-me molt, molt, mooooolt amunt i fort i cantant al mateix temps... i era al mig de la plaça del poble.

És estrany, perquè jo no n'era de valenta. M'agradava gronxar-me però no amb gaire força. Crec que mai abans ni després vaig pujar tan amunt, tanta estona, i cantant (i cantava fort, eh?)

Ostres, quin record... quin moment... Llibertat total.

Ves a saber si després la gent del poble deurien dir que aquella nena de Barcelona estava sonada, cantar a pulmó al mig de la plaça...
Striper ha dit…
Es una bona sensacio gronxar-se i encara rcordo l'ultima vegada.
kweilan ha dit…
Això dels gronxadors sempre ho he assimilat a espais tranquils, plens de felicitat...
Judith ha dit…
Fa poc vaig llegir un llibre amb una escena als gronxadors.
La veritat és que era una escena amb molt de plaer...
Anònim ha dit…
poemes reals, coses quotidianes que ens omplen el dia a dia.
myself ha dit…
Pobres adolescents, ni grans ni petits... amb el que haurien gaudit gronxant-se... Una delícia el poema.
khalina ha dit…
quantes vides diferents al voltant d'uns gronxadors. Què passarà amb elles un cop s'allunyin?
elur ha dit…
gronxar-se era una manera artificial de volar...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...