Ves al contingut principal

incubant

(INCUBA CONFIANÇA de la Laia Bedós Bonaterra)

Viuen separats i alhora junts per tot el que els hi passa. Dues llars, aviat una de sola. Dues cuirasses que encaixaran, però mentre... incubant confiança.

Comentaris

robadestiu ha dit…
què bonic, el dibuix, i compartir la vida, amb il.lusió :-)
khalina ha dit…
tot acabarà d'encaixar :)
Carme ha dit…
Incubant confiança... és bonic.
instints ha dit…
doncs està molt bé, quan arribi el moment ja aniran a compartir el niuet, clar que sí, sense presses, incubant confiança... preciós!!!
XeXu ha dit…
Això m'ha recordat molt a dues cèl·lules en procés d'unió, que bescanvien material genètic.
kweilan ha dit…
Molt simpàtic aquest escriu teu. M'ha fet somriure potser per la il.lusió del futur, per la confiança que s'endevina...m'ha agradat.
Striper ha dit…
De vehades es bonic també cubar escalfor de un altre cos.
rits ha dit…
oooh!! molt bonic!
pas a pas, amb molta escalfor, tendresa, amor!
sargantana ha dit…
dons si..es tendre
i trovo que en xexu te molta rao
bon dia!
Anònim ha dit…
La base de qualsevol sentiment... la confiança.
Deric ha dit…
mentre no sigui un refredat!
Assumpta ha dit…
Confiança... quina paraula més maca.

Per cert, m'ha fet somriure el comentari d'en XeXu, és un comentari "biològicament tendre" :-)) (aquesta gent de ciències!!)
zel ha dit…
Caram, m'hi pemjo, en aquests dibuixos.... que bonic...
estrip ha dit…
robadstiu, una de les il·lusions més maques que hi ha.

khalina, com no pot ser d'altra manera.

Carme,molt bonic, sí. Un quadre per un llar amb il·lusió.

instints, és llei de vida, no?

Xexu, segurament ve a ser una cosa semblant.

kweilan, gràcies pel somriure doncs.

striper, de vegades, moltes vegades.

rits, tot això i més.
sargantana, si en té força. una visió diferent però igual.

Cesc, assentant les bases doncs.

Deric, esperem que no.

Assumpta,bonica paraula i bonics resultats deu donar,no?

Zel, no és per menys, atrauen molt, eh!
elur ha dit…
El quadre una meravella, el que expliques una altra :*)

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...