A vegades podem creure que coneixem molt bé una cosa i només és que ens hem acostumat a fer servir només un sentit, la vista. Si ara mateix tanco els ulls, deixo d’escriure, m’aixeco i vaig per la casa on he viscut uns trenta anys, segurament xocaré amb alguna cadira, o m’entrebancaré amb algun bastiment. Així que hauré d’anar palpant la paret potser amb els braços per davant. Si demà ho torno a fer i demà passat també i l’altre i l’altre, segur que al final em podré moure per casa completament a les fosques.
Doncs ara imagino que en comptes de parlar d’una casa parlo d’una persona, i a més que faci poc que la coneixes, donada l’experiència de la casa crec que el millor que es pot fer és conèixer-la no només amb els ulls oberts, també amb els ulls tancats. I si parlo de un mateix? Diuen que mai acabem de conèixer del tot a les persones.
Abans d’aixecar-me però, i caminar en silenci, descalç i amb els ulls tancats, respiraré fons i visualitzaré tota la meva casa, i tot el meu i el seu interior.
Doncs ara imagino que en comptes de parlar d’una casa parlo d’una persona, i a més que faci poc que la coneixes, donada l’experiència de la casa crec que el millor que es pot fer és conèixer-la no només amb els ulls oberts, també amb els ulls tancats. I si parlo de un mateix? Diuen que mai acabem de conèixer del tot a les persones.
Abans d’aixecar-me però, i caminar en silenci, descalç i amb els ulls tancats, respiraré fons i visualitzaré tota la meva casa, i tot el meu i el seu interior.
15 comentaris:
si poguéssim visualitzar el nostre i el seu interior com en una pel·lícula... amb múltiples càmeres i enfocs... ens seguiríem entrebancant... potser amb gustet, potser a vegades volent-t'ho...
saps? quan conec algú... quan he conegut algú... ho he volgut viure empapant-me... com si fos el darrer dia que ho podré viure... donant tota la confiança... perquè amb confiança, es pot viure a les palpentes...
petons i llepades d'ulls tancats i oberts!
de vegades, a les fosques é squan es veu millor la sortida
És una bona reflexió... però crec que mai.... mai arribarem a coneixer-nos completament, per qué som èssers en continua evolució i les circumstàncies al nostre voltant van canviat també constantment...
Per sort!!
Una abraçada i bon cap de setmana!
doncs estic totalment d'acord amb tu. El cos parla moltíssim i hem d'apendre a interpretar que es volen dir, sobretot les postures, o quan no veu que l'estem observant, doncs tot això et dóna molta informació de com és una persona, més que la que et pugui dir de boca.
Jo sempre he pensat que hi ha persones que encaixen dins d'un mateix perfil, per molt diferents que puguin semblar.
M'ha semblat un símil molt bo. La vista no ho és tot, encara que sense ella ens sentim desprotegits, indefensos, aquells qui tenim la sort de tenir-la. Però hi ha altres sentits que hauríem d'explorar més, i a l'hora de conèixer una person, crec que val la pena fer-los servir.
m'agrada això de mirar amb els ulls tancats, de vegades tot és veu diferent, potser inclús més clar.
si fos tan fàcil moure's per dins nostre com ho fem per casa...
M'agrada molt aquesta reflexió. M'has fet pensar. No sé si coneixo prou bé casa meva (només fa gairebé dos anys que hi visc), però crec que sí que hem conec prou a mi (amb el bo i el dolent que tinc)... Les persones que m'envolten és complicat de dir. Moltes crec que sí, però a vegades algunes encara em sorprenen...
Petons!
Gairebé anava a escriure el mateix que la Rita. M'agrada aquest post per la reflexió que fas però també perquè m'ha fet pensar. Bon cap de setmana!
si m'aixeco de nit de vegades vaig a les fosques. Em fa por però d'ensopegar i fer escàndol molestant als veïns... Es una manera de no limitar-me els sentits, com diu la teva reflexió.
Potser no podem acabar de conèixer del tot a les persones perquè evolucionen com deien per aquí, però si les vas veient(no només amb els ulls), vas seguint la seva evolució. Clar que hi ha gent que no es deixa conéixer del tot... Som complexes les persones!!
sempre anem a les palpentes...
A TIENTAS
Se retrocede con seguridad
pero se avanza a tientas
uno adelanta manos como un ciego
ciego imprudente por añadidura
pero lo absurdo es que no es ciego
y distingue el relámpago la lluvia
los rostros insepultos la ceniza
la sonrisa del necio las afrentas
un barrunto de pena en el espejo
la baranda oxidada con sus pájaros
la opaca incertidumbre de los otros
enfrentada a la propia incertidumbre
se avanza a tientas / lentamente
por lo común a contramano
de los convictos y confesos
en búsqueda tal vez
de amores residuales
que sirvan de consuelo y recompensa
o iluminen un pozo de nostalgias
se avanza a tientas/ vacilante
no importan la distancia ni el horario
ni que el futuro sea una vislumbre
o una pasión deshabitada
a tientas hasta que una noche
se queda uno sin cómplices ni tacto
y a ciegas otra vez y para siempre
se introduce en un túnel o destino
que no se sabe dónde acaba.
Mario Benedetti.
m'ha agradat molt aquest escrit!
de vegades ens deixem portar tan pel què veiem, i no ens aturem a pensar en el que no veiem.
tan en els altres com en el nostre interior.
M'agrada aquesta reflexió...la posaré en pràctica.
gatot, ha ho diuen que l'home és l'animal que s'entrebanca dos cops amb la mateixa pedra. Però dins de casa no cal, hem de practicar.
usd, quanta raó tens. Tancaré el llum quan això passi.
Albanta, deu ser això de la evolució doncs. Però sempre ho intentem.
instints, perfils iguals, però diferents, també tens raó.
Xexu, amb tots els sentits suposo que és el que vols dir.
robadestiu, i visualitzar, imaginar i somiar. Tot es pot fer amb els ulls tancats a part de veure la realitat també.
jmc, ens caldria sortir al google maps potser.
Rita, pots fer la prova per casa. A veure com te'n surt!
kweilan, merci. Ha estat un bon cap de setmana, ple de llum!
khalina, tu a més hi afegeixes el fet d'anar mig adormit. Encara en l'hem de conèixer més doncs.
rits, que visuals que som i que complexes o potser simples.
Judith, genial, compte si tens quadres. Sort!
M'ha semblat molt interessant la teva reflexió.
De conèixer el teu interior: No sé si seríem capaços de fer-ho com la casa a les fosques. Desconec com reaccionaria a determinades situacions límit i potser em sorprendria.
D'anar a cegues: Ho poso sovint en pràctica i he arribat a la conclusió que sí, podríem arribar a conèixer la nostra casa a la perfecció i moure'ns amb facilitat (fins i tot he après a sortejar els entrebancs habituals a les fosques de camí al llit quan tothom dorm a casa).
Bon post!
Publica un comentari a l'entrada