dimecres, 28 de gener de 2009

peixos voladors

L’espècie humana si hagués caigut presa de l’avorriment s’hauria extingit. Algú pot pensar, no, perquè amb l’avorriment hauríem tingut més fills i això no hagués passat. Però no, això hagués superpoblat tant la terra que hagués accelerat l’autodestrucció, o sigui que ens hauríem extingit igualment. Una teoria que no puc demostrar, ho sé, però és que només me l’he inventada per comparar-nos amb uns peixos, els peixos voladors. I és que aquests no s’han extingit gràcies a que poder sortir de l’aigua i volar unes quantes desenes de metres, els ha permès esquivar sempre, els seus depredadors. Nosaltres els humans, fer volar la imaginació ens serveix per esquivar el depredador avorriment i que tampoc acabem extingits, tot i els desastres que provoquem. Així, si un dia en algun test de personalitat a algú li pregunten quin animal seria i que raoni la resposta, pot dir: un peix volador.

dilluns, 26 de gener de 2009

besar com si assassinassis

Els dits s’estan malacostumant, em reclamen una pell i no volen escriure cap sentiment. Sort en tinc de la casualitat que em deixa aquest poema en el moment més adequat:

BESAR COM SI ASSASSINASSIS
No arribes a trobar el nom
en la cosa que cincsentiteges.
No arribes a trobar la cosa
en el nom que cincsentiteges.
És una endevinalla amb sentits
i tots els ulls a l'ombra dels dits.

Biel Mesquida

dissabte, 24 de gener de 2009

atracció

Venus, Júpiter i la lluna creixent,
(martin cooper - font: bbc)
el somriure s'encomana al firmament.

dimecres, 21 de gener de 2009

només

Milers de persones davant de la seva pròpia il·lusió i un món diferent darrera de cada una d'elles, a Amèrica i al món. Milers d'ànimes sense cel, germanes potser, de les que s'han quedat sense casa, a la terra promesa i al món. Milers de diners que no són diners, milers de pobles que no son pobles i milers de creences que tampoc ho són. Milers de sentiments que costen de sentir i només un de sol que necessito viure. Milers de persones i només una, milers de colors i només un de pur, i milers de només, i en un... tu.

diumenge, 18 de gener de 2009

el lladre i odalisca

L'Odalisca (Marià Fortuny 1861)

Aquesta nit quan tu has sortit a reposar de la teva encisadora música un lladre s’ha enfilat per la façana del palau fins arribar a la meva cambra. El primer que he fet ha estat amargar-me sota els llençols. Em tremolava tot el cos, mentre l’espiava per un forat que he deixat per mirar què passava. Ha començat a obrir calaixos, els seus moviments m’han semblat sensuals, duia uns pantalons amples de pirata i una camisa vermella de seda, quasi del tot oberta, sota l’armilla de cuir descordada, insinuant el seu forçut pit.

M’atreia i volia veure’l més i més, però sense que ell em veiés, així que sense voler he descuidat de cobrir-me bé i quan m’he mogut, el soroll que han fet les meves polseres m’ha descobert. S’ha donat la volta tot nerviós i ha mirat directament al llit, s’ha apropat amb decisió cap als llençols que ha estirat amb violència i m’ha deixat nua allà, davant seu, observant el meu sexe. Em continuava tremolant el cos, mig de por mig de desig. El seu cos s’ha quedat immòbil observant-me de dalt a baix alhora que anava calmant-se. El meu cor ha bategat més sonorament quan s’ha assegut als peus del llit reposant una de les seves treballades mans de mariner sobre una de les meves cames. Amb l’altre mà, tendre i suaument, m’ha acaronat la galta lliscant fins la orella i ha fet que incorporés el meu tronc endavant. Cara a cara, sense treure les seves mans ha apropat els seus llavis als meus i el meu cos s’ha convertit en un volcà, tremolant tot ell, ara només de desig. Tota la humitat dels meus llavis em pujava fins a la boca, transformada en mossegades als seus, en mirada perduda sobre els seus ulls, en llepades cap amb seu pit suau i fort. De sobte tota la velocitat del moment s’ha transformat en lentitud, i he anat descordant els seus pantalons a poc a poc, estirant-los i fent-los córrer avall. Els meus ulls brillants com mai, en veure el seu membre estrepitosament erecte, i els meus llavis encara més humits. La meva mà per sota la seva roba interior, i la seva acariciant-me a ritme constant. La nit, la lluna, els estels, totes les músiques del món, tots els contes de lladres, de princeses, s’han fos en un, com els nostres cossos ho eren ara també. Sense poder evitar els sospirs cada vegada més sonors, més i més, amb les cames ben obertes, i ell recolzat i entrant dins les meves entranyes, he fet un crit que no m’ha sortit de la gola sinó de cada mil•límetre de la pell de tots els racons amagats que ni tants sols jo coneixia.....

-Odalisca, vols que en faci un cançó?
-Això faries? Seria afortunada de poder recordar aquest moment si ho fas.
-Odalisca, després d’estar-te dormint totes aquestes hores, i escoltar els sospirs del teu somni, seré jo l’afortunat de recordar per sempre aquest moment.

Un proposta de relatsconjunts

dissabte, 17 de gener de 2009

el disset

"Entre el temor i l'esperança l'Amor ha fet el seu estatge, on viu de pensaments, i mor per oblits quan els fonaments recolzen sobre els delits d'aquest món."
Llibre d'Amic i Amat - Ramon Llull

dimarts, 13 de gener de 2009

l'ós

Amb els seus cabells llargs apuntant en totes direccions i observant la corrent del riu mentre baixava, un riu que acostuma a ser subterrani, però avui mig ple, un jove ha llençat al buit uns trocets de papers. I jo, que passejava per sota del pont sense que ell em veiés, he atrapat aquests al vol:

Fa temps que la rima reposa
en un riu que no fa remor,
però reviu a cada revolt
amb poesia, i prosa.
Fa temps que esperava, gelós,
que la nit em cridés, valor!
rema pel riu amb el cor
que l’aigua salvarà a l’ós.

dilluns, 12 de gener de 2009

les sis direccions

Est: Punt de partida del viatge de la vida, el nou dia és al Est. El lloc on es comença o es comença de nou.

Sud: Temps d’innocència, aprenentatge i creixement. El Sud té l’escalfor del estiu.

Oest: El saber de la maduresa. Hora de la paternitat, la responsabilitat i el sentit comú. Ensenyar, reconèixer i donar les gràcies.

Nord: El saber purificador del temps de l’hivern, l’alè de la vellesa, dels avis que en el gran cercle de la vida son més a prop dels nens.

A Dalt: El Cel, el firmament, el camí per on passa el Gran Esperit. Qui vetlla pel benestar.

A Baix: La Terra. El Gran Esperit és el pare, la Terra és la mare, ens alimenta i ens guareix.

Extret del Llibre El Saber del Indi Americà

divendres, 9 de gener de 2009

la setena direcció

“Quan Wakan Tanka, el Gran Esperit, havia situat ja les sis direccions (Est, Sud, Oest, Nord, Dalt i Baix), quedava encara per situar-ne una setena. Però com que la setena direcció era la més poderosa de totes, la que posseïa el més gran saber i la força més gran, Wakan Tanka, el Gran Esperit, volia situar-la on no la trobessin fàcilment. Així que al final, va decidir fer-ho en l’últim lloc on se’ls hi passa pel cap buscar als éssers humans: en el cor de cada persona.”
El saber del Indi Americà


I llegint aquesta història em dono compte, que moltes de les persones properes a mi, han sabut trobar aquesta setena direcció.

dimarts, 6 de gener de 2009

un rei tossut

Curiosos son els moments en que passen les coses per casualitat, una nit en què et fa mandra tornar a casa i t’atures a aquella vella cantina a menjar-te aquell entrepà de truita amb cansalada, el mateix lloc on havies desitjat compartir la mateixa gerra de cervesa amb aquella noia inaccessible i que essent la nit de reis us torneu a trobar però és ara ella qui et pica l’ullet i et dona conversa. Només et dediques a assentir amb el cap tot el que ella explica sense parar atenció. És com si la carta als reis de fa una pila d’anys, els reis ara haguessin decidit que era el moment de fer el regal. Però el regal ja no el vols i t’acabes l’entrepà i te’n vas al pub a fer una cervesa tot sol on després d’una estona no sé quin dels tres reis ha decidit ser tossut i t’ha tornat a posar el vell desig davant dels ulls. Ara però la carta als reis és una altra i tant si et porten el que demanes com si no, continuaràs mirant endavant, perquè has decidit seguir un estel, tot i que no saps on et durà.

diumenge, 4 de gener de 2009

dijous, 1 de gener de 2009

resseguint el dia

Caminen de tort sota l’obra, s’abracen a mitja tarda la vegada que fa tres-cents seixanta-cinc. Alguns esperen el Sol, altres la mar. El silenci es lleva primer, i els primers se’l troben pel carrer. El nou i el vell d’esquenes però junts. Escrits programats. Ones de ràdio perdudes. Un ocell dona la volta al món i en ressegueix el primer dia.