Una sala que es va omplint aparentment de persones anònimes i formals amb una afició comuna, l'excursionisme, l'alpinisme, l'escalada... l'aventura. Un cop la sala és plena, dalt del escenari, un presentador, un polític, un organitzador i un representant d'entitats. I d'això no en faré cap acudit d'aquells de: un francès, un anglès, i un espanyol... Però si que parlaré de protagonismes.
La ponent, que la podria definir millor com la noia aventurera que ens ha fet el favor de venir i compartir les seves fotos i experiències de la manera més senzilla i natural possible, seu entre el públic fins que la crida el protagonista presentador d'acudits dels que només ell riu, li fa quatre preguntes i no escolta les respostes, perquè per ell, les preguntes són més importants.
Apaguen els llums, el projector es posa en marxa, i gaudim d'uns paisatges espectaculars mentre una veu tímida ho explica amb ple de detalls. Uns quaranta minuts de viatge preciós per la serralada blanca del Perú pujant un pared de més de 900 metres i a quasi sis mil metres d'alçada.
Es tornen a obrir el llums, hi han aplaudiments i comencen les preguntes. Totes molt correctes, les persones assistents tenen curiositats. Però hi ha una persona, bé una altra, que també vol ser protagonista, que es lamenta pel fet que no haguessin fet el cim, i amb mirada altiva explica, que ell es coneix la zona i que no era difícil el descens. La noia aventurera, tímida, senzilla i amb gran experiència li explica el perquè, i ell, fa que no amb el cap. Continuen algunes preguntes més i aquest assistent, fals protagonista, fa gestos de desaprovació en relació a un material tècnic utilitzat. Una persona d'una edat poc normal per ser un mal educat, i que vist el què ha explicat, deu ser també un mal educat amb l'entorn que trepitja.
Torna el presentador, fals protagonista, per acomiadar l'acte amb un altre acudit d'objectiu clar, ser observat més que ningú, però que se'l riu ell sol. Hi han més aplaudiments per a l'expedicionària.
Una expedició on, des del meu punt de vista, es va fer més d'un cim. Va fer un cim ella, va fer un cim els seu company, que era el primer cop que agafava uns piolets i els enfonsava a la neu, van fer un cim plegats i han fet un cim compartint tot això amb els que érem allà.
I, és que a vegades els cims no són allà on ens pensem que són.
La ponent, que la podria definir millor com la noia aventurera que ens ha fet el favor de venir i compartir les seves fotos i experiències de la manera més senzilla i natural possible, seu entre el públic fins que la crida el protagonista presentador d'acudits dels que només ell riu, li fa quatre preguntes i no escolta les respostes, perquè per ell, les preguntes són més importants.
Apaguen els llums, el projector es posa en marxa, i gaudim d'uns paisatges espectaculars mentre una veu tímida ho explica amb ple de detalls. Uns quaranta minuts de viatge preciós per la serralada blanca del Perú pujant un pared de més de 900 metres i a quasi sis mil metres d'alçada.
Es tornen a obrir el llums, hi han aplaudiments i comencen les preguntes. Totes molt correctes, les persones assistents tenen curiositats. Però hi ha una persona, bé una altra, que també vol ser protagonista, que es lamenta pel fet que no haguessin fet el cim, i amb mirada altiva explica, que ell es coneix la zona i que no era difícil el descens. La noia aventurera, tímida, senzilla i amb gran experiència li explica el perquè, i ell, fa que no amb el cap. Continuen algunes preguntes més i aquest assistent, fals protagonista, fa gestos de desaprovació en relació a un material tècnic utilitzat. Una persona d'una edat poc normal per ser un mal educat, i que vist el què ha explicat, deu ser també un mal educat amb l'entorn que trepitja.
Torna el presentador, fals protagonista, per acomiadar l'acte amb un altre acudit d'objectiu clar, ser observat més que ningú, però que se'l riu ell sol. Hi han més aplaudiments per a l'expedicionària.
Una expedició on, des del meu punt de vista, es va fer més d'un cim. Va fer un cim ella, va fer un cim els seu company, que era el primer cop que agafava uns piolets i els enfonsava a la neu, van fer un cim plegats i han fet un cim compartint tot això amb els que érem allà.
I, és que a vegades els cims no són allà on ens pensem que són.
16 comentaris:
clap, clap, clap, clap, clap!
aplaudiments per a tu Estrip. Quanta raó que tens!
L'enveja és tan refotudament dolenta!
I mal educats que haurien d'estar permanentment damunt d'un cim. Per no baixar-hi.
Sí, sí, n'hi ha que no suporten que altres hagin fet alguna cosa destacable, perquè els miraran més que a ells. Se'n diu enveja, com comença l'Elur, i com que 'jo més', sempre s'han de fer veure. Per sort, veig que el públic sabia el que volia i va valorar el que calia valorar. I a més, em reafirmo amb el que crec, que un crack no necessita demostrar que ho és. La seva senzillesa i la seva discreció el fan encara més gran del que és. Que necessiti demostrar-ho... malament...
Jo m'afegeixo als aplaudiments per la teva anàlisi de la situació i per com l'ha explicat!
El món és ple de falsos protagonistes que se les empesquen totes per demostrar que ells ho farien millor o que en saben més... Tenen tantes ganes de destacar que, si no ho aconsegueixen, sembla que vulguin fer quedar malament al que sí fa alguna cosa...
Jo em quedo amb els que, amb el seu treball humil i sense altre recompensa que la simpatia que generen, van fent el dia a dia :-))
Jo també m'uneixo als aplaudiments per a aquesta persona senzilla, tímida i discreta i els seus triomfs.
De vegades he estat en situacions on els que menys mèrits tenen volen ser protagonistes i és lamentable. Molt bon apunt!
qui busca cridar l'atenció sempre es posa en evidència.
qui no ho busca, és admirat pels seus actes.
"I mal educats que haurien d'estar permanentment damunt d'un cim. Per no baixar-hi"
(Òscar)
Tots som uns mal educats quan ens convé ser-ho. I qui ets tu per dir el què es mereix ningú? Per aquesta raó no podem oblidar que l'escalada de debò comença quan ja hem fet cim.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
I tu, Onze de setembreINDEPENDÈNCIA, que potser ets l'ull del mon per afirmar que TOTS som uns mal educats quan ens convé ?
Encara no he trobat ni llegit ningú que no sigui un mal educat en un moment o altre, si li convé!
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Que no l'hagis trobat ni llegit,i que mai ho hagi dit, no vol dir que no existeixi...
Aleshores no és humà.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
Cims! Quantes maneres d'arribar a ells, tantes com persones els coronen.
per què sempre ha de sortir el impresentable de torn?
Home, Deric, avui es parlava de "Falsos protagonistes" i... quedava fins i tot bé per il·lustrar una mica el post. Encara que fa unes reflexions una mica estranyes (jo no l'entenc massa)
Publica un comentari a l'entrada