Ves al contingut principal

ruc

Un home va comprar un ruc i qui li va vendre el va advertir de la quantitat de menjar que li hauria de donar diàriament. Però el nou propietari va pensar que aquesta quantitat era excessiva i aleshores va començar a donar-li cada dia menys, amb l'idea que s'acabaria acostumant. Tant li va disminuir la ració l'home al burro, que un dia se'l va trobar mort. L'home llavors es va lamentar:

- Quina desgràcia! Si m'hagués afanyat una mica més abans de morir, hauria aconseguit que el ruc s'acostumés fins i tot a no menjar res, però no hi he arribat a temps.

autor desconegut

Comentaris

Carme ha dit…
La meva mare sempre l'explicava aquesta història!

La reduïa gairebé a una dita o frase feta, quan algú era massa garrepa o no estava disposat a fer el necessari per a assolir un objectiu la treia.
Albert B. i R. ha dit…
El ruc de veritat d'aquesta història és el propietari, no pas l'animal!
kweilan ha dit…
Quina pena d'amo!
Assumpta ha dit…
Jejeje el meu pare també coneixia aquesta història... En aquest cas, com diu l'Albert, em sembla que el veritable ruc era l'amo i no el pobre animal...
elur ha dit…
quin morro el burro morir-se abans d'hora!
sanset i utnoa ha dit…
L'espavilat aquest es va donar massa pressa a intentar canviar els hàbits de la pobra bèstia. Si en torna a comprar un i ho torna a intentar, que tingui més paciència...

*Sànset*
Clidice ha dit…
la gent llegeix la realitat sempre d'acord amb els seus interessos. Com diria aquell: "és u ke ni a" :(
rits ha dit…
ben ruc va ser aquest home! llàstima que a més, n'hi ha més d'un d'aquests!!!
Deric ha dit…
no coneixia aquesta història però ve a ser una mica el conte de la lechera, no?
zel ha dit…
Això és un conte popular "Quan l'havia acostumat a no menjar el ruc es va morir"

Si de cas, no ho provem!
Rita ha dit…
Jo tampoc la coneixia doncs... :P
Judith ha dit…
Quin amo més ruc...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…