Ves al contingut principal

respirar-te

Entre Blanes i Cadaqués, entre la tramuntana i el llevant, entre els núvols i les muntanyes i a la primavera, el Sol es pon groc vermellós, enfilant el capvespre, darrera la terra garrotxina. Paro el cotxe de camí a casa, i a l'immens prat de soja groc verdós, em planto dempeus amb les mans ben obertes com un espantaocells, fent d'antena per assaborir els milers de colors. I amb el gest simple de desfer-me els cabells i sentir la tibantor per efecte del vent, sento la vida i sento la terra, i em sento a prop de l'amor. No hi ha distàncies si la terra gira i en aquest punt on jo respiro ara i prenc un alè, sóc capaç de sentir-hi el teu respirar.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Ostres, què maco!!... I ja està... què més puc dir? No hi puc afegir res més... aplaudir-te :-)
estrip ha dit…
gràcies Assumpta!
respirem les postes de Sol que valen molt la pena!
XeXu ha dit…
De vegades l'amor ens fa fer coses d'aquestes, no sabem per què, però estem fent el ximple d'alguna manera, i ens sentim tan bé fent-ho!!
Carme ha dit…
Xexu, si et plau... el ximple! Quines coses de dir!

Si això és una de les coses més sàvies que es pot fer!

Quan ens fas un curs per aprendre d'aquestes coses, estrip?

i en Xexu si apuntarà, però si si apunta... l'has de fer repetir coma mínim un parell de cops!
myself ha dit…
Magnífic! Sembla que et disposis a cridar d'alegria i felicitat enmig del vent i cantant, al mateix temps, a la vida.
Carme ha dit…
Volia dir... que no sé si en Xexu s'hi apuntarà... però si s'hi apunta... l'has de fer repetir ;)
sargantana ha dit…
quina sensacio...
esgarrifa.!!
pero es una maravella
felicitats!!
jo en vull apendre tambe
barbollaire ha dit…
sentir amb tot...
obrir el porus i que els dins s'omplin de vida i colors
d'aire i silenci
de capvespre i somriures

i recordar que com va dir aquell:
"Voici mon secret. Il est très simple: on ne voit bien qu'avec le cœur. L'essentiel est invisible pour les yeux."
Le Petit Prince - Antoine de Saint Exupéry


jo també m'apuntaria al curs...

;¬)
elur ha dit…
a la terra garrotxina... n'hi ha una que es mor d'enveja. bé, ara sóc en terres gironines ;)

és una delícia aquest post Estrip. Per molts anys!!!!
Núr ha dit…
Preciós, estrip!

Feia dies que no et llegia i m'ha encantat que aquest fos el primer!

Espero que s'hagi tret les sabates per sentir la terra i l'herba entre els dits... :D
joanfer ha dit…
Només poden sortir paraules tan màgiques d'un indret com l'Empordà...
Preciós! ;)
rits ha dit…
quin post tan bonic!!!! continua respirant profund i serà ben aprop del teu cor!!!
Efrem ha dit…
l'amor i la terra es (con)fonen sovint

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…