dimarts, 18 de maig de 2010

capgrossos

"La primavera havia arribat i l'aigua a les sèquies s'omplia de capgrossos. Passava llargues estones observant aquelles minúscules criatures negres dibuixant trajectes imprevisibles. Volia veure de prop com creixien, com els apareixien les potes i es transformaven en granotes. Intentava atrapar-los amb la mà, però era impossible. Ho vaig intentar amb un pot de llauna, però tampoc va funcionar. Vaig recordar que un dels companys tenia una xeringa gran que li havia donat la seva mare infermera. Li vaig demanar la xeringa i vaig buscar una galleda de plàstic. Introduïa la punta de la xeringa lentament a l'aigua a poca distància del capgròs, estirava amb força i el capgròs acabava atrapat per la cua a l'obertura. Aleshores, l'expulsava al contenidor de plàstic. Resultava molt divertit. Vaig recollir-ne més d'un centenar. Era tant fàcil atrapar-los que em feia sentir que les seves vides em pertanyien. Una sensació que deu ser semblant a la que tenen els governants sanguinaris envers els indefensos ciutadans, o la dels soldats d'un poderós exèrcit entrant en un poble de civils desarmats."

Un altre fragment del llibre "Arrels nòmades" de Pius Alibek, del qual potser ja en vau llegir un fragment contundent a Un viatge plural.

3 comentaris:

Carme ha dit...

Fa com esgarrifances el final d'aquest fragment... oi? però està molt be trobat!

Assumpta ha dit...

Ostres!! Es pot aplicar perfectament a la realitat actual!! Ufff

GEMMA ha dit...

Ei Estrip m'havia perdut aquest post, ja em queden poques pàgines per concloure el llibre, una lectura fantàstica, i la descripció que has transcrit ho confirma.

Gràcies pel link, m'ha fet ilu!