Ves al contingut principal

el xec

Va anar al banc a cobrar el xec que li permetria passar uns dies més. La noia que el va atendre, amb un somriure immaculat i una simpatia que gairebé semblava natural, el va informar que li cobraria un euro per despeses de comprovació de la signatura. Es va indignar, i li preguntà si eren normes només d'aquell banc o això es cobrava a tot arreu. -A tot arreu, digué la simpàtica caixera. I donat que al poble no hi havia una altra oficina d'aquella entitat, claudicà i digué: -endavant doncs.

Després hagué d'ensenyar-li el document d'identitat però com que li havia deixat al gestor per uns assumptes familiars, li va donar el carnet de conduir. La noia se'l va mirar, i amb més extraordinària simpatia encara, li digué: -Ho sento, necessito el dni, aquest no em serveix. Va preguntar perquè, va mirar de convèncer-la que necessitava el diners ja, que eren seus i que els volia; però no va haver-hi manera. La resposta sempre fou negativa i quants més no deia, més simpàtica era.

Mentre sortia de l'oficina, a la pantalleta instal·lada a l'entrada, anunciaven que els beneficis d'aquell trimestre eren un cent dotze per cent més que el mateix trimestre de l'any passat. Sort que no ho va sentir, sinó hagués tornat a entrar.

Comentaris

òscar ha dit…
El més simpàtic dels bancs, molt més que les seves caixeres, són els seus beneficis.

Al menys agafaria un d'aquells fantàstics caramelets que regalen, no?
Rita ha dit…
Aquesta és la vergonya més gran de la crisi: els bancs! Ells mai hi perden i a sobre protegits pels Governs.
Anònim ha dit…
Ostres! 1 euro de comissió per això! Ja només faltaria això!
Aquesta caixera, però, no crec que hagués pogut participar gaire dels espectaculars beneficis de l'entrada. Tot s'ho devien quedar els de dalt!
Assumpta ha dit…
Repulsivament realista... Aaaagggghh!!!

No hi ha dret :-(

Albert... No t'han cobrat mai comissió per pagar-te un xec? A mi sí... si no és de la mateixa entitat ho fan així ells... un euret, un altre euret, comissió de manteniment, comissió per la targeta, comissió de correspondència i totes les que vulguin inventar...
elur ha dit…
estem rodejats... i haurem de fer-hi alguna cosa.

revolució!

queda bé dir-ho, è? però ens tenen tan agafats, tan atrapats...
kweilan ha dit…
És una vergonya tants beneficis quan la gent normal anem cada vegada a menys.
zel ha dit…
Ah, jo m'hi vaig trobar un cop, també, caram, cal portar el passaport!
rits ha dit…
i totes les comissions que s'empesquen i gairebé no veus!

de vegades millor no veure-ho, preò a final de mes si que es veu, si
myself ha dit…
Ara entenc jo com és que quan vaig anar a cobrar un xec no em van donar els diners que m'havien de donar... I jo que em pensava que per un euro no em valia la pena anar a reclamar, que encara hauria sigut error meu o error d'interpretació dels números... Santa innocència! I resulta que potser era comissió! Iaaix. M'has obert els ulls estrip. Maleït banc!
Joana ha dit…
Haurem de tornar a posar els calés a sota els rajols :)
Carme ha dit…
Sempre cobren comissions... haurem de fer cas a la Joana i posar els calés sota la rajola...
Assumpta ha dit…
Si tens poquets calers, surt MOLT MÉS a compte guardar-los a casa. Ho dic de veritat.

Ara bé, si tens grans quantitats, llavors et tracten com a un rei...
elur ha dit…
aquest matí hi havia el director (bé, he deduït que l'era) de la nova caixa Unim (unim els nostres beneficis a costa dels nostres clients)... m'ha fet tanta angúnia escoltar-lo mentre planyia les pobres caixes que estan suportant tanta pressió... si és que... som uns desconsiderats, pobre gent.
Clidice ha dit…
Assumpta jo això no ho diria gaire fort, t'arrisques a tenir "visites". I si, són el que són, el vaixell insignia del capitalisme, però penseu en la que ha de somriure mentre diu el que diu, sense cap ganes, per poder pagar la seva hipoteca i les seves comissions. Que després passa el que passa i tothom troba normal que a Grècia morin en un incendi treballadors. Perquè eren treballadors, encara que ho fessin en un banc.
Núr ha dit…
Jo una vegada vaig anar a cobrar un xec a una oficina de la caixa que havia emès el xec. Em van dir que, malgrat que era la mateixa entitat, com que no era l'oficina emissora em cobrarien comissió (em sembla que era una mica més de dos euros). Li vaig dir que "no-gràcies!" i vaig agafar el metro i el ferrocaril (0,75 cèntims) per anar fins a l'oficina emissora on em van pagar el xec trinco-trinco i sense comissions! :)
Assumpta ha dit…
A mi em fan això, Nur, i l'escàndol que els hi faig allí mateix surt al diari... Una mateixa entitat!! Però que coi s'han pensat aquesta gent??

Sí, ja ho vaig pensar, Clídice, però ho deia per dir!! :-DDD ... jo sóc de les desgraciades que cada mes perd diners amb la Caixa precisament per les ditxoses comissions. La paraula "interessos" no sé pas què vol dir...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...